Barcelona és viva quan es riu de tot allò que l'enorgulleix. Tranquils, guiris, ens agrada que vingueu i estimeu tot allò que nosaltres abracem cada dia baixant per la Rambla. Segurament, el problema és de la intensitat del guirisme que pot suportar el desnivell de la Rambla: Si pugen massa creueristes la sang comença a col·lapsar-se com si hi hagués un excés de greix i es produeix el risc de l'atac de cor. Ara, Glòria Ribera (acompanyada de la seva estimada i imprevisible colla de dissidents) en fa glossa en un espectacle cabareter que pretén ser divertidament evangelitzador.
Sí, guiris amb carinyo, us podem recitar amb un anglès de la Seu d'Urgell les raons per les quals és perillós venir a Barcelona. Sí, alcalde i forces del poder encobert de la ciutat, això dels grans esdeveniments esportius (Fòrmula1, Tour, Vuelta o Copa de Vela) no calibra més que la intensitat del ridícul que s'és capaç de suportar tallant cintes i fent rodes de premsa i donant unes dades de benefici a la ciutat que sempre s'escolen cap a les empreses hoteleres o cap al recomptòmetre més fals que quan sumava l'assistència a la Feria de Abril d'abans del Fòrum.
Va ser Recomana (és just reconèixer-se els encerts, com aquesta Barcelona orgullosa del seu Gaudí) que va ajuntar Glòria Ribera i les Glòries Cabareteres per entregar els diplomes dels Premis de la Crítica, l'any de la pandèmia i els confinaments. Per arrodonir la broma, la cita dels guanyadors (anunciats prèviament en una gala per Youtube) era a la plaça de les Glòries. Una gatada que només volia evidenciar la singularitat d'aquells temps, amb un estirabot que tragués dramatisme. Doncs bé. Ara, Ribera ha convidat les cabareteres a fer el preàmbul per escalfar el públic i identificar de quin perfil són (es poden recomptar per partits que han votat a les municipals, o per la seva tendència sexual). La definició del públic (de divendres) és que estàvem pintats a l'oli. Més aviat, passius, vaja. Si que es va reaccionar celebrant cada despropòsit, cada cop més desfasat. Per exemple, Ribera va enganyar als geganters del seu poble natal a fer-los entrar dins de la festa, després van convidar els geganters a ratafia a la barra del fons de l'escenari perquè ballessin, amb i sense, la Plàcida i el Roc (els gegants del poble natal de la Ribera). Carlota Grau (una habitual dels sr. Serrano: Extinció) i Pere Seda (amb samarreta d'Autoodi, visca el reciclatge de vestuari!) feien d'icones del ball papallonejant la Ribera santificada amb una corona de Verge.
Ribera és fresca i desperta molt més enllà del seu amor a la copla, a la reivindicació d'una cançó que va aplegar tothom ara fa quasi un segle al Paral·lel, per escandalitzar-los amb aquell humor sicalíptic. Però, ara, hi incorpora raons bíbliques com la de "el veïnat som patrimoni de la ciutat"; advertències com "si no se'ns cuida, recorrerem a la violència", com qui té ganes d'arrencar la llamborda de plaça Urquinaona (que ara, el Lliure n'ha fet el seu espot); exclamant-se com a veïna de la Barceloneta per pagar cada cop més diners per uns allotjaments cada cop més petits. De moment, sí, amb vistes a la platja.
Ribera no renega de la seva Guissona (amb l'imperi econòmic que acaba esclafant de l'Àrea de Guissona: Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria) i també vindica la Barceloneta (amb l'amenaça dels fons voltors i els pisos per a turistes). Ella arriba a tot arreu afinant la veu, amb un somriure murri, un punt Mefistofèlic, i un altre punt Menfotista (Parné). És una veu, germana de José y sus hermanas per més inri (Explore el jardín de los Cárpatos) que es mereixeria més atenció a la reoberta sala d'El Molino. Temps al temps. Ja és això: A Barcelona hi ha dues copatrones (la Mercè i l'Eulàlia) i també hi ha moltes maneres d'entendre i projectar la ciutat.
