Desarmats per la bellesa i per la frescor (i un punt de bretolada) amb què els Serrano han pintat un nou quadre de la seva pinacoteca. Extinció els obre un camí partint (i compartint) la partitura de dues misses del monjo benedictí Joan Cererols. A través del cant i la música interpretada en directe, busquen l’ànima en el descobriment d’Amèrica; en la societat del coneixement del segle XVII (la classe d'anatomia també retratada al Bros de Castellucci i al The great tamer de Papaioannou); i en les mines de coltan. Combinen capriciosament les tres trames amb breus quadres de gran força poètica i senzill jocs de càmera, i una il·luminació estratosfèrica de Cube.bz, fins a assolir aquesta transformació de la companyia. Si la transubstanciació converteix el pa i el vi en el cos de Crist, l’escena al·legòrica (amb dosi de provocadora bretolada) dota a la companyia d’un nou pla des d’on desenvolupar el seu talent, més enllà d’una fórmula celebrada però que ja els ofegava. Ara, amb la intel·ligència de aber barrejar textures i lectures i amb la genialitat de fer metàfora de la crispeta (element que tambe hem trepitjat aquesta setmana a El cine i a la platea de La historia interminable) gosen fer una rima barata i fàcil que esdevé esclatant: Com deia aquella màxima dels anys 90, mi corazón palpita como una patata frita. Els Serrano son uns bandolers irreverents, uns assaltacamins voraços, en els camins de la correcció política i la intel·lectualitat de biblioteca.
La peça, produïda per Teatro de La Abadía i Teatro Real suposa, a més, la primera ocasió que els Serrano entren al TNC. Extinció, corregeix així una anomalia de la companyia internacional de cinema live amb títols com Katastrophe (2011) A house in Asia (2014), Birdie (2016) i que va començar a caminar el 2006 amb Mil tristes tigres al PNRM d’Olot. Els Serrano, que des del 2011 van encetar la carrera amb les càmeres domèstiques a l’escena, buscaven superar el format. Van provar d’augmentar la proporció (Kingdom, The mountain); accedir al públic familiar (Projecte Olympus: Prometeu, Amazones, Demèter) i , fins i tot la IA (Una illa). De cada experiment n’han extret coneixement. Però on el gra de blat esclata en celebrada crispeta en un èxtasi de ritual tant religiós com artístic similar al de A beginning expanded version d’Aurora Bauzà i Pere Jou. Aquest és un camí que enllaça la trena de trama, l’us subtil de les càmeres, i un espai sonor i escènic celestial. Que hi plantin tres tendes i que s’hi allotgin en aquest Paradís.
