El submón dels acomodadors siguin de cinema o de teatre (Congrés de l'acomodació) té un batec suggerent que no brilla prou a El cine. Annie Baker fa un paral·lelisme interessant en la crisi d’un cinema de 35 mm davant el tsunami del cinema digital amb la desorientació d’uns joves que no saben sortir del seu sot vital. La feina fosca és un reflex de la seva actitud. Marilia Samper juga, excessivament, amb la quotidianitat més grisa: amants del cinema que es dediquen a netejar les sales de crispetes i desaprofitar les apassionats nits juvenils en una feina que s’ha convertit en rutinària. Ningú sembla escoltar l'altre, costa commoure's a la platea (en la llarguíssima primera part). Per fer que no passi res en una obra de teatre cal, paradoxalment, molt més treball: les pauses no són buits morts si no que haurien de ser pous on rescatar la infrahistòria. També va intentar fer un retrat del darrere del cinema, amb un aire pinterià Lluïsa Cunillé a Els subornats. És una llàstima perquè Marilia Samper es mou molt bé per explicar, com a dramaturga i directora, perdedors en una societat desestructurada (L'alegria; L'ombra al meu costat, Dos punkys y un Vespino...) o angoixats per la responsabilitat (Pulmons).
La trama, en realitat, no arrenca fins al final de la primera part, en què es van descobrint els traumes de cada personatge. És un triangle no correspost; cadascú estima a la persona equivocada i això li suma una nova frustració. Les interpretacions dels tres protagonistes la Rose (Sara Diego), el Sam (David Marcé) i l’Averly (Ton Vieira) proven de conviure i ajudar-se, però es fereixen. La societat no els dona espais per a sortir del cercle viciós que els condemna. Només una acusació injusta farà que un dels tres (no ho desvetllarem aquí) salti i aconsegueixi redreçar, en certa manera, el seu rumb. El cinema és el contrast de la foscor de la sala amb la llum de les històries que es projecten. Són els somnis que prenen vida. Fins que, per als acomodadors, el cinema es converteix en un modus vivendi precari i que l'únic que comporta una estrena es l'estampació d'una nova samarreta ( Superman, la Peggie de T'he muppet Show...) i canviar el rètol que anuncia la filmació d'aquella sala (d'E.T. a la saga de la Guerra de les Galàxies). El bucle arrossega els treballadors també amb la compra de la sala i la seva controvertida remodelació: Canvien els llums d’un groc gastat i nostàlgic a un blau elèctric futurista, sense ni repintar les portes. Algunes de les butaques (que venen del vell Texas, per cert) se les veuen llardoses, igualment. El projector és digital però la dinàmica segueix sent decadent.
Aquesta lectura volgudament austera d’El cine (tot i la seva escenografia realista) evidencia que el cinema és pla com ho és la pantalla, davant la profunditat que atorga les arts en viu, representades sempre de bell nou. Un cine buit té un aire espectral com un frontó abandonat. Si algú crida a l’abisme, no rep cap ressò per resposta. És el que els hi passa als personatges i, durant massa estona, el que pateixen els espectadors.
