The Flick d'Annie Baker, que va guanyar el premi Obie de dramatúrgia (2013) i el Pulitzer de teatre (2014), es pot veure ara al Teatre Lliure en l'acurada traducció catalana de Neus Bonilla Benages i sota la direcció de Marília Samper, que no sense ironia apel·la a la nostàlgia generacional en fer que soni, just abans de l'inici de la funció, la sintonia de Movierecord.
Una sala de cinema ‒amb les butaques reciclades dels antics Texas‒ ocupa l'escenari. L'espai dissenyat per Sebastià Brosa, enormement realista, consisteix en una platea inclinada de seients vermells i un passadís gastat; la paret del fons compta amb dues portes d'accés i, en un nivell més elevat, amb la finestra de la cabina de projecció. Continguts per aquesta escenografia, tres personatges evolucionen en un registre naturalista, propi del cinema, davant un públic ‒nosaltres‒ que el feix lumínic del projector situa en el lloc de la pantalla. Teatre i cinema, cara a cara: un art mira l'altre.
Tres personatges es temptegen i s'estudien ‒per desconèixer-se després‒ en les estones que comparteixen a la feina, en un cinema visiblement atrotinat de Massachusetts. Els interpreten Sara Diego Boladeras, en el paper de Rose, una noia arrauxada que treballa com a projeccionista; Ton Vieira Poblet, com a Avery, un estudiant universitari amb una certa fòbia social; i David Marcé Tarradas, que fa de Sam, el més identificable amb l'estereotip del perdedor. Marcé, un actor excel·lent que veiem més sovint a la tele o al cinema que als escenaris, va ser un dels tres intèrprets d’Els somnàmbuls de Llàtzer Garcia, una versió molt lliure de Design for Living de Noël Coward amb fulguracions de films com Bande à part de Jean-Luc Godard i Jules et Jim de François Truffaut. Aquesta darrera pel·lícula, justament, és referenciada a El cine, i la seva banda sonora tanca tant la primera part ‒“Le Tourbillon”, en la veu de Jeanne Moreau, ens bressola‒ com l’espectacle sencer. A l'obra de Baker no es pot parlar pròpiament de triangle amorós, però sí de relació a tres bandes amb confidències selectives, enamoraments no correspostos, balls catàrtics i angles cecs.
Els dos nois, que treballen en el manteniment i l'atenció al públic, han de netejar la sala després de cada passi. I així, mentre escombren, freguen o passen l'aspiradora, es van coneixent. La Rose, tot i que al principi sembla inaccessible, vol i dol esdevenir un model de noia sexy i menfotista, explosiva i llençada. El seu tarannà brusc i de vegades agressiu, com en el moment del malaguanyat ball de seducció ‒vivaç, brillantment excessiva, hilarant Sara Diego‒, deixa entreveure la seva desesperació i un secret anhel de fugida. I, alhora, sembla esperar que algú altre decideixi per ella o que un factor extern produeixi canvis en la seva vida.
David Marcé té molta vis còmica i una gran versatilitat per mostrar les mutacions ‒pràcticament instantànies‒ de l'estat anímic del seu personatge, que passa d'una emoció a una altra d'una manera enormement orgànica. El Sam evidencia la vergonya i la incomoditat que li provoca ser el que perd sempre, i fa veritables esforços per amagar les seves frustracions i complexos, fins que esclata. Tot i això, sap muntar-se també, com la Rose, les seves pròpies pel·lícules ‒una bombolla d'autoficció mental per evadir-se, ni que sigui durant uns instants, de la precarietat laboral i la decepció quotidiana‒. La seva mirada alegre, al final, confirma que no ha perdut del tot la il·lusió.
L'Avery, per la seva banda, és molt conscient de la seva raresa i difícil encaix. El posseeix una mena de fàstic existencial, que acaba esdevenint una nàusea física, però alhora desprèn una tendresa adorable. La seva manca de traça i el seu gest reconcentrat, que Ton Vieira compon a partir de moviments o tics molts definidors, estan plens d'una peculiar delicadesa. Les pel·lícules són la seva vida ‒l'erudició funciona, en ell, com una carcassa protectora‒, i viu com una catàstrofe el canvi de paradigma que implica passar de la concepció artesanal del cel·luloide a la uniformitat dels píxels. A partir d'un determinat desengany que li fa perdre definitivament la innocència ‒com d'oportuna i impactant resulta la cita de Quentin Tarantino‒ a la segona part de l'obra, el seu capteniment es veurà impregnat d'una certa altivesa o condescendència, més defensiva que una altra cosa.
Les tasques de neteja, que el Sam executa com una eficaç coreografia i que l'Avery, en canvi, realitza de manera aprensiva i acomplexada, són d'aquelles accions que més revelen l'absurditat de la condició humana i la seva quotidianitat feta de repetició. No hi passa gairebé res, en aquestes jornades laborals on, això sí, es van teixint unes subtils relacions de poder i necessitat. Però ens cal, com a públic, acostumar-nos a aquest tempo realista, per entendre allò que consumeix a cadascun d'aquests personatges. Advertim, així, la depressió de l'Avery, a qui li sembla que tothom actua tota l'estona, “com si fóssim en una comèdia o jo què sé”; els alts i baixos de la Rose, que lamenta que ningú es molesti a conèixer-la de veritat, i l'estancament del Sam, que té trenta-cinc anys i poques possibilitats de progressar. Mentrestant, els colors de la pel·lícula ‒de les seves vides‒ ens passen per sobre.
Tots tres van sobrats d'encant, servit en petites dosis i amb un temps dilatat ‒l'espectacle dura tres hores‒ que reprodueix fidelment les pauses del text original. No compten amb grans moments de lluïment, i aquí rau la dificultat, a fer creïbles i entranyables tres empleats sense gaires perspectives de futur. En efecte, és el silenci el que més pesa en aquests diàlegs lacònics i espaiats que corresponen a diferents dies de feina. Les revelacions es fan esperar i tampoc atenyen grans repunts d'emoció, però sí que ens descobreixen facetes insospitades que promouen la identificació del públic amb els personatges.
És difícil trobar-li el to i el tempo ‒tan marcat per les acotacions‒ a aquesta obra, però Marília Samper i els tres magnífics actors ‒als quals cal afegir Roger Torns, en dos papers molt breus‒ ho han aconseguit amb escreix, i ens conviden a instal·lar-nos-hi. El cinema ‒la ficció, en definitiva‒ esdevé una salvació o un refugi tan provisional com l'existència mateixa. El cine de la Baker, pròdig en cites fílmiques, sintonies i diàlegs no referenciats, està indicat, sobretot, per a cinèfils contemplatius per als qui, tal com cantava Luis Eduardo Aute, tot en aquesta vida és cine; i els somnis, cine ‒o teatre‒ són.
Crítica publicada a Núvol el 6 de desembre de 2023
