Allò que diuen de si una imatge val més que mil paraules, es podria aplicar aquí, però amb un retoc: un silenci val més que mil paraules. La dramaturga nord-americana Annie Baker (Cambridge, Massachussets, EUA, 1981), guanyadora del premi Pulitzer del 2013 per aquesta obra, titulada originalment «The Flick» (La pel·lícula), és conscient que vol incidir sobre la importància del silenci, del temps pausat, del temps aturat. ¿I quin espai millor per aturar el temps i per explotar el silenci que una sala de cinema?
La sala de cinema d'Annie Baker és una sala especial, romàntica, nostàlgica, enyorada segurament pels més cinèfils que han vist com desapareixia a poc a poc tot un món de ficció materialitzat pel recanvi dels projectors de 35 mm i les velles bobines i els carbonets per millorar la il·luminació per suports digitals accionats simplement amb un play... i, si cal, per WiFi a través del mòbil.
El muntatge que ha dirigit respectuosament amb la decisió de l'autora, la també dramaturga Marilia Samper, amb una excel·lent i rigorosa traducció de l'anglès al català de Neus Bonilla, compta amb un suggerent espai escènic d'una cinquantena de velles butaques de cinema vermelles encarades als espectadors. Al fons, una antiga estructura de sala envellida pel temps analògic —és en un lloc qualsevol de Massachussets, però podria ser en qualsevol lloc de Catalunya— i, damunt, la cabina de projecció, d'aquelles cabines que va mitificar com un llegat el film «Cinema Paradiso». La gran pantalla són els espectadors. I quan comença la projecció, són ells els que reflecteixen les imatges dels fotogrames ni que sigui a la cua dels títols de crèdit. Els tres protagonistes d'«El cine» —hi ha un quart personatge que fa d'extra—, es miren en el mirall dels espectadors perquè el que ells tres senten, el que ells tres viuen, el que ells tres pateixen, podria ser també el que senten, el que viuen i el que pateixen molts dels qui fan el paper d'espectadors.
«El cine» d'Annie Baker és una obra singular i també arriscada —tres hores amb un intermedi inclòs on el text podria quedar resumit en trenta minuts. Només això ja diu quina ha de ser la bona disposició dels espectadors: afegir-se al tempo real de com passen les coses, no al tempo de ficció com fa que passin al teatre o al cinema. I el domini d'aquest tempo real és el que han aconseguit Marilia Samper i els tres protagonistes sense que es tingui la sensació que un es pugui perdre en el pati de butaques.
Sam, Rose i Avery són tres joves que representen la generació perduda contemporània del segle XXI —sí, una altra generació perduda! La de la precarietat laboral, la de les contradiccions personals, la del llast familiar, la de la falta d'oportunitats, la dels ideals esfondrats pel nou sistema que es menja el vell sistema que havia provocat l'ancestral sistema.
Hi ha en aquesta història d'Annie Baker esquitxades de la vida quotidiana: les dificultats econòmiques, l'antic hàbit que diu que l'ocasió fa el lladre, la convivència amb un germà malalt mental, els prejudicis sobre l'origen racial de cadascú, l'amor no correspost i el desamor no volgut, la misèria humana i el perdó... Tot són elements que van apareixent entre escombrades de crispetes, recollida d'envasos buits, passades de pal de fregar i neteja de moqueta amb aspirador.
Els tres protagonistes de l'obra —o quatre, si som fidels al repartiment— passen de les escasses escenes parlades a les escenes on el gest i la mímica sembla que transporti els espectadors al teatre mut, com aquell cinema mut dels primers temps. Els tres principals intèrprets perfilen els seus personatges amb una remarcable credibilitat. David Marcè és Sam, el veterà de la colla, encapsulat en una feina sense futur; Sara Diego és Rose, la projeccionista que mou tots els fils de la trama i, com aquell qui dóna vida als titelles, fa que esclatin els conflictes; Ton Vieira és Avery, el més silenciós, el nouvingut, el més reflexiu, aquell que acabarà heretant la “ferralla” del vell projector, les bobines i les andròmines de la vella cabina de projecció feta digital amb el canvi de propietat de la sala.
En aquest «The Flick» d'Annie Baker hi ha multitud d'escenes breus, separades per fugaços foscos radicals. Hi ha també moltes referències cinematogràfiques, talls de sintonies conegudes i opinions entusiasmades o acarnissades de cinèfil de butaca sobre aquesta o aquella altra pel·lícula. Però cal que els espectadors tinguin fe i paciència i esperin la segona part on tot agafa el màxim sentit.
A «El cine» d'Annie Baker hi ha un esclat final que homenatja el director Quentin Tarantino. El té en exclusiva el personatge d'Avery, el que interpreta Ton Vieira qui, després dels seus silencis d'observador, esclata com un tap de suro inflat pel temps passat rememorant una de les escenes de la pel·lícula «Pulp Fiction» quan el personatge de Jules Winnfield llança contra una de les seves víctimes un passatge de la profecia bíblica extreta d'Ezequiel 25.17: «El camí de l'home recte —diu— està envoltat per les injustícies dels egoistes i la tirania dels homes dolents. Us asseguro que vindré a castigar amb gran venjança i furiosa còlera aquells que pretenguin enverinar i destruir els meus germans. I tu sabràs que el meu nom és Jahvè, quan caigui la meva venjança damunt teu». El cercle es tanca abans del The End final amb el regust nostàlgic del cinema amb crispetes i el dard en clau de paràbola de Quentin Tarantino. (...)
