S’apaguen els llums de la sala; una vella sala de cinema d’aquestes que encara disposen d’un projector analògic pel qual llisca el cel·luloide que constitueix l’essència mateixa del cinema en el seu estat més pur. I si algú es pregunta què vull dir amb això del cel·luloide, que s’ho prengui amb calma: quan la projecció (perdó: vull dir la representació) s’apropi al seu tram final , serà l’Avery, precisament el més jove ( i el més radicalment cinèfil ) dels protagonistes d’aquesta magnífica obra d’Annie Baker , qui li doni resposta, tot deixant clar de quina forma la convivència entre l’ombra i la llum es troba a l’origen mateix del cinema,... i de quina forma, la projecció digital d’allò que va néixer amb format analògic, constitueix un veritable atemptat artístic contra l’essència del cinema. Però tornem al principi. Com us deia, s’han apagat els llums d’una sala que, d’altra banda, suporta molt malament la presència de la llum. Si sou d’aquelles persones (cada cop en resten menys) que us quedeu a llegir els títols de crèdit de les pel·lícules fins al final, ja sabeu el brutal contrast que de vegades es produeix fins i tot a moltes prestigioses sales d’estrena, quan desapareix l’hipnòtic poder que la pantalla exerceix sobre nosaltres, i els llums de sala deixen a la vista el dubtós estat en el qual es troben moquetes i butaques i el camp sembrat de deixalles en el qual s’ha transformat el sòl de la platea; posats a comparar, una sensació només comparable a la que es produeix quan , a altes hores de la matinada, s’encenen els llums d’aquella discoteca que, un moment abans, encara semblava un espai obert a totes les possibilitats. Doncs ja us podeu imaginar l’efecte , quan l’espai en el qual ens trobem és un petit cinema d’una petita població de l’estat de Massachusetts , el propietari del qual no inverteix ni un trist dòlar en el manteniment de la sala des de temps immemorials.
Aquesta és la sala en la qual ens situarà Annie Baker, tot fent alhora que , aquest cop, perdem de vista el nostre lloc habitual com a espectadors, i ocupem l’espai reservat a la pantalla, lògicament situat de cara al projector. I de la banda sonora del cel·luloide que llisca per aquest projector, en surt tot just iniciar-se l’espectacle la partitura que el gran Bernard Herrmann va composar per a l’adaptació cinematogràfica de la cèlebre novel·la de Norman Mailer “Els nus i els morts”, convertida pel també ben gran Raoul Walsh en un dels més cruels retrats de la guerra i l’exercit que ens ha legat el Hollywood clàssic. En hi ha prou amb aquesta irrupció del geni de Herrmann a la sala encara fosca, que l’escenògraf Sebastià Brosa ha dissenyat amb un encert total , per saber que Annie Baker és “Una de les nostres”, per dir-ho a la manera del Scorsese de “GoodFellas”, un dels molts films mítics que ,juntament amb d’altres menys carregats de mítica, fan acte de presència al llarg de la representació. És a dir: per reconèixer que Baker està feta també una bona cinèfila, com qui us escriu aquestes línies. O com assumeix ser-ho també la mateixa Marilia Samper que signa aquí el seu millor treball com a directora fins el moment. Un treball admirablement meticulós que segueix fil per randa les pautes , pauses i silencis marcats amb magistral precisió per l’autora. Sense por. Sense precipitacions nervioses pendents de la reacció del públic. Tenint molt present que aquestes pautes, pauses i silencis, malgrat les aparences , en van plenes a vesar d’acció teatral. En van plenes a vesar de gestos, mirades perdudes o trobades, reaccions neguitoses , intents de restar fora de càmera i/o intents de tapar l’angoixa menjant-se sempre la càmera . Keep Calm. Per gaudir a fons d’aquesta magistral peça escènica , i anar construint pas a pas la poc gratificant pel·lícula en la qual es troben ficats els seus tres protagonistes , cal prescindir d’aquesta tendència a la precipitació i al ritme accelerat que ho envaeix tot. Cal recuperar la calma que requereix, per posar un exemple, el cinema de Bresson i la bellesa dolorosa de la dostoievskiana “Les quatre nits d’un somiador”, que la Rose (en principi, la més anti bressoniana noia que un pugui imaginar-se) acaba de descobrir gràcies a l’Avery,. Amb permís d’un parell de secundaris ( admirable, la forma com Baker en té prou amb presentar-nos breument un espectador amb barriga cervesera que s’ha quedat dormit al cinema, per tal de construir-nos una biografia solitària en qüestió de segons) , l’autora es centre en el tres joves empleats al llindar de la més evident explotació laboral que treballen en aquest local, per mostrar-nos l’amarga comèdia de la precarietat econòmica i emocional que provoca estralls al seu pas. Per dibuixar-nos un món en el qual els somiadors a l’estil del que protagonitza el relat de Dostoievski filmat per Bresson, tenen sempre un mal despertar. En el qual , si et poses a jugar lligant pelis amb pelis als sis graus de separació que ens uneixen amb tothom, pots acabar descobrint que entre tu i els altres s’han obert distancies que poden semblar insalvables . En el qual, i com acostuma a passar sempre quan es fica de per mig la supervivència , encara que aquesta estigui representada per un lloc de treball sense perspectives de futur, desapareixen les aliances, i l’abisme que separa les classes socials es pot fer servir com a autojustificativa excusa. Decididament, aquests tres personatges, com els hi passa a moltes sales de cinema, estan exposats a que quan s’encenguin els llums i quedin exposades les seves misèries, la visió els hi resulti insuportable. Però alhora, Baker , servint-se també tot sovint del seu domini de la comèdia dramàtica amb tendència a la desesperança, sap alhora com atorgar-los la possibilitat de trobar-se a sis graus d’assolir una mesurada possibilitat d’esperança. En aquesta sala no hi faria mal paper aquella acomodadora sumida ens els seus propis pensaments que Edward Hopper va pintar al seu quadre “Un cinema de Nova York” , pintat al final d’una dècada ( la dels anys 30 del segle passat) marcada pels estralls de la Gran Depressió. I cal recordar la forma com en aquell moment, les sales cinematogràfiques s’omplien de gom a gom amb un públic que , posat a triar, preferia estrènyer-se encara més el cinturó, per tal de seguir gaudint de les reparadores fantasies fílmiques. Però també l’aparentment més petita però no menys devastadora depressió personal, pot trobar en una pantalla la millor porta de fugida capaç de permetre-li una reparadora escapada momentània . Això ho sap mostrar de forma ben precisa Baker en escenes tan perfectament mesurades com ara aquella en la qual l’Avery manté una conversa telefònica amb la persona amb la qual fa teràpia. I aquí ens hi trobem un nou exemple de l’acurat treball de direcció que Samper condueix en companyia del seu esplèndid trio d’intèrprets (un cop més, amb el permís del quart element representat per Roger Torns) . I és que tot aquest equilibri de silencis i pauses seria impossible de sostenir, si David Marcé Tarradas, Toni Vieira Poblet i Sara Diego Boladeras no mostressin una sintonia absoluta amb el tempo marcat per l’autora i per la directora, i el seu profund compromís interpretatiu amb la feixuga càrrega emocional que arrosseguen aquests personatges que acabes fent-te també ben teus, un cop et sents ja ficat de ple a la pel·lícula. Sigueu o no cinèfils, aquesta sessió cinematogràfica es alhora una cita teatral imprescindible . I suposa una ocasió fins ara única de conèixer el treball d’una autora que (entres d’altres premis) va guanyar el Pulitzer gràcies a aquest text, i que aquests dies està triomfant al National de Londres gràcies a “Infinite Life” , una obra que acaba de rebre crítiques entusiastes. Cap persona interessada en les noves dramatúrgies anglosaxones, s’hauria de perdre aquesta estupenda projecció construïda a partir del diàleg que s’estableix a la vida entre els llums i les ombres, com passava al bon cel·luloide d’abans. I també aquesta reivindicació del vell cel·luloide i aquesta acceptació d’un món sostingut per les imatges digitals, juga a la magnífica obra de Baker un fonamental paper metafòric.
