La gent de Sixto Paz té bon olfacte en triar les seves peces. Busca obres, amb un punt de militància on ells s'hi senten còmodes, que es completa amb tocs d'humor i una presentació dramatúrgica que sorprengui l'espectador. Pulmons respon perfectament a aquesta fórmula.
En l'escena, Pau Roca i Carlota Olcina són una parella que es plantegen tenir un fill. Abans, calibren quant els traurà de la seva pròpia vida i, fins i tot, què costarà a la Terra assumir una nova persona. MacMillan l'encerta quan situa l'arrencada de l'acció en un Ikea, un espai gens apropiat i, per això, des d'on es pot extreure tocs còmics i, sobretot, generar empaties del públic cap als personatges. L'autor demanava que tot passés en un espai buit. La directora Marília Samper ha introduït tres elements que li donen un bon coixí sense trair la nuesa de l'escena demanada: un llit (que es converteix tant en un cotxe, com un bar o una discoteca sense fer-hi absolutament res); una música (que reforça els instants d'espera, d'intriga, de joc); i una il·luminació molt fina (varia sensiblement i compta punts de llum retallats per marcar la distància, l'allunyament).
L'obra té molts moments brillants. Les converses naveguen entre el col·loquialisme (que podria generar arquetípics monòlegs de comedy) i l'emoció. És un debat entre dues persones que s'estimen, que no es volen fer mal però que miren de treure conclusions, que els siguin favorables. O sigui, una conversa aparentment blanca, però amb un punt de trampa. Domina el "jo" de cadascú per sobre del "nosaltres", tot i que es reconeguin com a bones persones que reciclen i que miren per ser justos i sostenibles amb el medi ambient. La raó queda molt barrejada amb el sentiment, amb molt d'encert. L'obra tanca, però, amb una càmera ràpida de la vida de la parella, d'un romàntic ensucrat que no li fa gaire justícia. Perquè l'interès és conèixer el resultat de la seva discussió per convertir-se en pares. Tot el que ve demés és sobrer.
Ara, la companyia com ja va fer amb Si existeix, encara no ho he trobat torrna a l'aventura de la taquilla inversa (s'entra mitjançant reserva i es paga al final de la funció, segons valori cada espectador) un element clau perquè això demana que el públic surti amb un punt de complicitat amb els actors i amb el que han vist a escena. Sixto Paz pretén corresponsabilitzar el públic de la continuïtat de la cartellera, un gest que dignifica, però que allibera massa la labor de l'Administració, que ha de vetllar per l'accés universal a la cultura. Les obres de Sixto Paz eviten la restricció (des de la mateixa entrada) però obvien canals que, tot i ser caducs i millorables, ajuden a transmetre cultura. I avui, tot s'ha de fer per sumar.
