Pulmons

informació obra



Autor:
Duncan Macmillan
Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Marilia Samper
Intèrprets:
Pau Roca, Carlota Olcina
Il·luminació:
Sergi Vilanova
Escenografia:
Paula Bosch
Ajudant de direcció:
Jan Vilanova Claudín
Producció:
Sixto Paz Produccions
Sinopsi:

“Podria volar a Nova York i tornar tots els dies durant set anys i, encara així, no estaria deixant una petjada de carboni tan gran com si tingués un fill. Deu mil tones de CO2. Aquest és el pes de la Torre Eiffel. Estaria donant a llum a la Torre Eiffel.”

En un moment d’ansietat global, terrorisme, canvi climàtic i inestabilitat política, una jove parella contempla tenir un fill. Si s’ho pensen massa, no ho faran mai. Però si no s’ho pensen bé, podria ser un desastre. Volen tenir un fill basant-se en les raons correctes però… quines són les raons correctes? I què serà el primer que es destruirà, el planeta o la relació?

L’obra de Duncan Macmillan dóna veu, a través de dos personatges imperfectes però profundament humans, a una generació per a la qual la incertesa és una forma de vida.

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'actriu principal (Carlota Olcina).

Crítica: Pulmons

09/01/2015

Teatre més real que la vida

per Mireia Izard

Un llit, una parella jove que hi dóna voltes i res més. No fan falta més artificis en un espectacle si la història és bona i la direcció també. Per mi, és una de les millors obres del 2014. Ho és perquè la pots recomanar sense matisos a qualsevol amb la tranquil·litat de saber que li agradarà (i això no passa gaire). Ho és perquè et fa riure sorollosament però també et commou fins que se t'escapa una llàgrima per la cua de l'ull... 

En essència, Pulmons és amor. (...) A Pulmons hi ha amor de veritat: hi ha tendresa, complicitat, pessigades al cul, passió i també descuits i discussions. Sorprèn trobar-se una història de parella al teatre que no sigui tempestuosa o de maltractament. Sorprèn i s'agraeix perquè és teatre de vida, d'aquell que et va impregnant a poc a poc fins que oblides que ets a una butaca i et crea la il·lusió que els que són a escena són els teus amics o, fins i tot, tu mateix. Si això passa, és que ha aparegut la suspensió voluntària de la incredulitat i llavors un llit d'Ikea ja pot ser un cotxe, una botiga o el que faci falta.

El bon teatre funciona així. Et topes amb un univers que et captiva tant, que et deixes enganyar per les ganes de sentir. A Pulmons jugues i t'enganyen i tu els ho permets. El mèrit el té la parella protagonista: Pau Roca i Carlota Olcina. (...) Davant teu et planten un mirall que es mou i sent encara que tu estiguis petrificat a la platea. 

I, llavors, la promesa de plaer amb la que havies entrat a la sala es compleix i tornes a casa reconciliat amb la vida i el teatre, que, en alguns casos... són el mateix.