Pulmons

Teatre

informació obra


Autoria:
Duncan Macmillan
Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Marilia Samper
Intèrprets:
Pau Roca, Carlota Olcina
Il·luminació:
Sergi Vilanova
Escenografia:
Paula Bosch
Ajudantia de direcció:
Jan Vilanova Claudín
Producció:
Sixto Paz Produccions
Sinopsi:

“Podria volar a Nova York i tornar tots els dies durant set anys i, encara així, no estaria deixant una petjada de carboni tan gran com si tingués un fill. Deu mil tones de CO2. Aquest és el pes de la Torre Eiffel. Estaria donant a llum a la Torre Eiffel.”

En un moment d’ansietat global, terrorisme, canvi climàtic i inestabilitat política, una jove parella contempla tenir un fill. Si s’ho pensen massa, no ho faran mai. Però si no s’ho pensen bé, podria ser un desastre. Volen tenir un fill basant-se en les raons correctes però… quines són les raons correctes? I què serà el primer que es destruirà, el planeta o la relació?

L’obra de Duncan Macmillan dóna veu, a través de dos personatges imperfectes però profundament humans, a una generació per a la qual la incertesa és una forma de vida.

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'actriu principal (Carlota Olcina).

Crítica: Pulmons

27/09/2014

Un viatge emocional

per Núria Cañamares

Tenir un fill pot ser meravellós i terrorífic alhora. Hi ha qui no s’ho pensa prou, hi ha qui s’ho pensa massa, hi ha qui es prepara per pensar-ho i pensa que encara no ha arribat el moment de pensar-hi.

Il·lusió, dubtes, inseguretat... Amb un llenguatge fresc i molt real, assistim al Dragon Khan d’emocions que viu una parella en trobar-se davant la idea de concebre un fill en el moment actual de crisi global (econòmica, ambiental, etc.). La història agafa altes cotes de velocitat i, si remotament no és durant el viatge complet, recull el públic en algun tram o altre del recorregut. Un cop a bord, res pot aturar la connexió que se sent amb aquesta parella i tot el que els passa.

El dramaturg Duncan Macmillan havia plantejat l’espectacle despullat de qualsevol escenografia per centrar tot el pes del text en la interpretació dels actors. La decisió de la directora, Marilia Samper, de presentar-ho al voltant d’un llit és d’aplaudir. Cap altre moble hauria servit millor a l’acció. Però això no treu ni un punt de vàlua a l’excel·lent treball de Carlota Olcina i Pau Roca, capaços de canviar amb naturalitat d’escena i registre amb un simple gir corporal. Una agilitat, d’altra banda, imprescindible, ja que és intrínseca a Pulmons.

Tot i la serietat de la trama, l’obra regala situacions còmiques, tendres, i fins i tot oníriques, que culminen la complicitat amb el públic i una magnífica producció.