The mountain. Agrup. Sr Serrano

Nous formats | Teatre

informació obra



Companyia:
Agrupación Señor Serrano
Sinopsi:

No ens enganyem: sempre ens refiem més d’aquelles informacions que reforcen la nostra visió del món, que confirmen el que ja sabem o sospitem. Ningú veu el món tal com és, sinó que el veiem tal com som cadascun de nosaltres. L’adaptem. I ja està, és així, tots ho fem. I no passa res, oi? 

L’Agrupación Señor Serrano utilitza la imatge d’una muntanya per parlar de la veritat, de la seva complexitat, dels seus límits. Pugeu amb ells al cim i potser, des d’allà, la veureu. Us ho proposa Vladimir Putin, convertit en mestre de cerimònies i filòsof de la veritat. Assistireu també a una invasió alienígena orquestrada per Orson Welles, que, amb la retransmissió radiofònica de La guerra dels mons, va voler demostrar que no ens podem empassar tot el que diu la ràdio (ni Facebook). I seguireu les passes de l’escalador George Mallory, que va encapçalar la primera expedició per fer el cim de l’Everest, sense que encara avui ningú no sàpiga si hi va arribar o no. 

És la nova proposta d’una companyia amb una gran projecció internacional que sempre explica la realitat fent servir les tècniques escèniques més innovadores i combinant amb generositat recursos escènics que expandeixen els límits del seu teatre: de la performance al text, passant pel vídeo, el so i les maquetes. Els hem vist al Grec Festival de Barcelona estrenant espectacles de tant impacte com Brickman Brando Bubble Boom (2013), A House in Asia (2014), Birdie (2016) o Kingdom (2018).

A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a lhora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període dassajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.

Crítica: The mountain. Agrup. Sr Serrano

11/07/2020

Proclama de lucidesa d'altura: Hem fet el cim (el crim)!

per Jordi Bordes

L'Agrupació Sr Serrano torna a la seva lucidesa que tant ens fa pensar: Avui, el ciutadà mitjà vol la informació que consolidi la seva opinió. Ha perdut esperit crític i es deixa persuadir per les notícies més amables al seu parer. Perquè proclama les injustícies dels seus enemics; o justifica i atenua les dels seus amics. La confiança, diu un Vladímir Putin de mascareta (o hauríem de dir Anna Pérez Moya?) que la veritat neix de la confiança. I que confiar cegament en algú significa tenir fe. Vaja, que aquest magnat és deixeble de sant Tomàs! L'obra,

Si l’any passat es van atrevir a fer un pas de gran format, amb un Kingdom una mica infantil, ara han tornat a la seva essència. Ja no gasten les pantalles dels mòbils d’abans, sinó que tenen l’estabilitat d’un dron. Potser amaguen encara massa algunes elaboracions del cinemalive (que es queden darrere la pantalla) però el que compta és que tornen a treure tesi com a Birdie (la immigració), A house in Asia (l’espectacularitat del l’atemptat a Ben Laden) o Brickman Brando Bubble Boom (un conte anticapitalista). La peça encara pot tenir alguns canvis, ja que el procés de producció ha patit el parèntesi del confinament i s'espera el resultat final en la temporada que farà al Lliure, previsiblement el mes de febrer vinent.

La colla del Sr. Serrano (podríem dir-li Ramírez o López, o Palacios. Tot és una convenció?) torna al seu format més concentrat a The mountain. En el seu origami dramatúrgic fusiona tres històries (l’èpica de George Mallory a l’Everest; la radiació de La guerra dels móns i un Vladímir Putin quasi signant homilies de filòsof de l’autoajuda) i demostra com la realitat depèn de la mida de la pantalla amb què es vegi. O de la mirada que se li atorgui. Posen neu a la pantalla, la dilueixen, la transformen als ulls de tothom. I amb l’evidència de la paràbola d’un volant de bàdminton (o podríem de dir beisbol?) constaten la relativitat de les notícies.

La companyia sap distanciar-se del cas. Amb l'excusa de l'aparent objectivitat, desestimen atacar casos sonats a Catalunya de fake news ben candents. Per exemple, els cotxes antics i la riquesa de Jordi Pujol i Ferrusola o els despropòsits de nou ric per a Fèlix Millet (Cas Palau). Però també d'altres més dolorosos moralment com la famosa lleixa de l'expresident Jordi Pujol, la ficció d'Enric Marco com a teòric supervivent dels camps de concentració nazis o els dubtes raonables del doble cim de Kilian Jornet a l'Everest. Si fóssim una societat adulta i madura podríem afrontar-ho i resoldre, sense empantengar-ho tot. Saber discernir entre els casos de males pràctiques, dels errors més o menys volguts de les accions valentes i positives. Però els crims s'amaguen sota la catifa (o sota la neu dels cims) i es proposa recomençar de nou. Aspirant a què el hamster, algun cop, surti de la roda.