Fa un parell de mesos, la sequera d’activitat cinematogràfica i la paralització de festivals de cinema tan fonamentals com ara el de Canes provocada per la pandèmia , va donar origen a una suggestiva proposta online batejada amb el nom de We Are One: A Global Film Festival. I casualment, una de les joies programades en aquella mostra, va ser la còpia admirablement restaurada pel British Film Institut de la pel·lícula de J. B. L. Noel “The Epic of Everest”. Aquest documental enlluernador enregistrat in situ per un dels mateixos expedicionaris , no és altra cosa que la crònica filmada pas a pas i campament a campament de la llegendària expedició britànica que es va proposar fer el cim de l’Everest l’any 1924, després del frustrant intent fallit que havia tingut lloc dos anys abans. El cinema ens dona doncs l’oportunitat d’anar seguint totes les etapes d’una aventura que va acabar dramàticament amb la desaparició de George Mallory i Andrew “Sandy” Irvine, deixant oberta ( probablement, per sempre més) la incògnita sobre si havien o no aconseguit fer el cim abans de fondre’s en el forat negre de les blanques neus perpètues. Una incògnita que no es va poder aclarir ni quan el cadàver de Mallory va ser trobat finalment 75 anys després d’aquella desaparició. I una incògnita que encara ara - gairebé un segle després, i quan altres expedicionaris han aconseguit ja culminar la gesta- segueix originant teories i tasques de recerca, a l’espera d’aquella troballa capaç de revelar la veritat absoluta i ja definitivament inqüestionable.
Però com ens recorda Agrupación Señor Serrano en aquest magnífic espectacle que ( ja que la cosa va de cims) es situa a l’altura dels pics més alts de la seva creativitat després de la lleugera relliscada de “Kingdom”, i que pren aquella expedició mítica com a eix vertebrador de tota la proposta, això de les veritats absolutes i inqüestionables , és quelcom ben relatiu. I si ho pot ser fins i tot en el terreny d’allò que semblen evidències tangibles més enllà de cap dubte raonable, ja no cal ni dir ( però sí cal dir-ho un i altre cop, perquè tenim massa tendència a oblidar-ho), fins a quin punt aquesta relativitat resulta aclaparadora quan entrem en el territori de les idees, dels conceptes , de les grans ideologies i les grans creences religioses que ens enxampen del tot i converteixen en dogma tot allò que forma part del seu ideari.
Però ja que hem entrat en el terreny de “la veritat”, no ens costa res donar el pas - també els Serrano ho fan- cap a “ la postveritat” , un concepte que pot semblar relativament recent, però que en realitat ens parla d’un fenomen potser tan vell com la mateixa humanitat. Per a posar-se a difondre “postveritat” a tort i a dret, no calen xarxes socials tecnològiques. La Història ens demostra un i altre cop la forma com sovint, allò que s’ha acabat imposant com a “la veritat” en un determinat moment , no ha estat altra cosa que la convenció assumida per un grup ( de vegades amb un únic individu amb prou empenta visionària i/o manipuladora en hi ha prou per començar a encendre la flama ) que - quan el grup o l’individu han tingut prou força per projectar-se – han acabat adquirint caràcter de convenció més o menys universal. I d’altra banda, no som nosaltres mateixos portadors de veritats personals que de vegades van canviant al llarg de l’existència , sense que hi hagi de per mig una oberta voluntat de mentir?
Parlant de mentir , o de dir dues coses diferents en moments diferents potser sense tenir plena consciència de com en són de contradictòries, parlem una mica d’Orson Welles, perquè també ell té un lloc d’honor reservat a la muntanya de Señor Serrano. Com és ben sabut, l’any 1938 Welles (Orson) se’n va servir de Wells ( H. G.) per tal d’expandir una onada de pànic que va sacsejar bona part de la població dels Estats Units. Welles dirigia llavors un ja molt popular programa de ràdio titulat “Mercury Theatre on the Air” que oferia versions dramatitzades de relats cèlebres. I el relat triat per al diumenge 30 d’octubre de 1938, no era altra que la novel·la “La guerra dels mons” en la qual Wells (l’escriptor) descriu una invasió marciana de la terra que en té molt també de metàfora política. Però el juganer Orson, va decidir convertir el relat en una mena de noticiari que retransmetia en directe la invasió, donant-li tanta credibilitat a la falsa noticia que una gran quantitat d’oients la va prendre com a bona. Després de l’enrenou provocat per aquella programa que moltes dècades més tard Jordi Évole va copiar de forma ben discutible al seu “23 F. Operación Palace” , Welles es va disculpar al·legant que en cap cas havia intentat enganyar la població: l’evidència de la ficció radiofònica li semblava tan clara, que no podia sospitar la reacció que s’anava a produir . “The Mountain” mostra les imatges filmades d’aquella declaració, mostra la cara de perplexitat de Welles, el penediment reflectit als seus ulls. Però després , recull també les imatges d’unes declaracions fetes per Welles 17 anys més tard, en les quals el genial creador de “Ciutadà Kane” ( una pel·lícula que també té molt a veure amb la creació de la postveritat, i amb aquella indesxifrable veritat oculta que pot ser la clau de tota una existència però que s’escapa a la mirada de l’observador més atent) reconeixia amb somriure sorneguer haver estat ben conscient dels efectes que el programa podia produir. Quin dels dos Welles menteix? Jo, particularment, no em crec la innocència de la primera declaració: al cap i a la fi , el director de “Question Mark. Fake” ( amb el títol, no cal ni afegir fins a quin punt aquesta estupenda i poc coneguda pel·lícula connecta també amb allò que exposa Agrupación), era també un gran actor. Però hi cap la possibilitat que el segon Welles , no fos conscient del tot del que havia dit el primer Welles , quan va fer la segona afirmació.
Pujar la gran muntanya de la veritat, resulta una tasca molt més complexa encara que fer el cim de l’Everest. I no ens enganyem, com no s’enganyen els Serrano: pel camí de l’ascensió, sempre tindrem tendència a creure que és veritat allò que volem que sigui veritat. I això és comprova un i altre cop, tant pel que fa als mitjans que escollim per estar informats , com pel que fa als fenòmens de identificació col·lectiva que produeixen les xarxes socials. Arribats a aquest punt, si tens davant teu una performer tan convincent com ara Anna Pérez Moya decidida a convèncer-te que és Vladimir Putin, no li cal més que un programa generador d’imatges virtuals no especialment sofisticat ( el pressupost marca la pauta) per a que comencis a creure que potser sí que la tal Anna, no és altra cosa que el president de totes les Rússies que justament aquests dies s’acaba d’eternitzar en el seu càrrec.
Curiosament i significativament – i encara que les seves propostes no puguin ser més diferents -, l’espectacle dels Serrano acaba connectant passant per l’Everest amb aquell altre que ha presentat Angélica Liddell durant aquest mateix Grec. Som també en aquest cas davant una senyal d’alarma que ens alerta sobre el depredador absolutisme de les veritats que es volen imposar com a absolutes , negant així l’eclèctica realitat de vegades canviant i sempre amb algun que altre component contradictòriament ambigu de l’espècie humana. Agrupación ho fa mitjançant una proposta que, tal i com se’ns avisa abans del seu inici, encara no està del tot ajustada perquè el tema víric ha impedit tenir prou temps per a aquests ajustos. Però el resultat actual, transmet ja molt bé l’encert global d’una proposta que, mentre desmunta l’èpica de la veritat, sap crear alhora la seva pròpia èpica. I que , tot despullant la veritat de falses certeses servint-se alhora brillantment d’aquella falsa realitat creada amb maquetes i trucs visuals que són marca de la casa , sap també com donar-li al conjunt un punt d’emotivitat gairebé romàntica: les cartes de Ruth Mallory ajuden també molt en aquest sentit.
