Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

informació obra



Direcció:
Robert Carsen, Carlus Padrissa
Escenografia:
Patrick Kinmonth
Vestuari:
Patrick Kinmonth
Il·luminació:
Manfred Voss
Producció:
Bühnen der Stadt Köln (Colònia)
Intèrprets:
Lance Ryan, Samuel Youn, Hans Peter König, Oskar Hillebrandt, Iréne Theorin, Jacquelyn Wagner, Michaela Schuster, Cristina Faus, Pilar Vázquez, Isabella Gaudí, Anna Alàs, Marina Pinchuk
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu
Companyia:
La Fura dels Baus
Sinopsi:

El final d'una tetralogia universal

Les Nornes, teixeixen els fils del destí i miren el que té a veure amb Siegfried fins que el fil es trenca misteriosament. Siegfried s’acomiada de Brünnhilde, li dóna l’anell i surt a la recerca d'aventures. Troba Gunther i Gutrune de la que s’enamora després de veure d’una copa drogada, oblidant així Brünnhilde. Llavors, amb l'aparença de Gunther, segresta a Brunilda per que es casi amb el Gunther real. Al sentir-se traïda, Brünnhilde diu a Hagen, com el pot matar, adonant-se massa tard que ha estat ell qui els ha enganyat als dos per aconseguir l’anell. A la pira funerària de Siegfried, Brünnhilde s’immola amb el seu cavall perdonant-lo. Wotan i els altres déus són consumits per les flames que destrueixen Valhalla. Hagen s’ofega en les aigües del Rin, i les filles del Rin recuperen l’anell.

Tercera i darrera jornada de la tetralogia de l’anell, sota la direcció de Robert Carsen i Patrick Kinmonth on mostra, en una producció espectacular, com l’ésser humà viola les lleis de la natura en un impuls autodestructiu.

Crítica: Götterdämmerung (El capvespre dels déus)

01/03/2016

Enlluernador final de 'L'anell del nibelung'

per César López Rosell

Impressionant final del viatge èpic i musical per l’univers de la lluita entre déus, herois i criatures mítiques de L’anell del nibelung. La representació d’El capvespre dels déus (Götterdämmerung) tanca aquest cicle operístic de la magna obra de Wagner desenvolupat al Liceu en quatre temporades amb posada en escena de Robert Carsen. Les enardides aclamacions i bravos de 10 minuts van fer justícia al gran treball del conjunt de l’equip artístic, i especialment al d’una descomunal Iréne Theorin i al de la direcció de Josep Pons, al capdavant de la reforçada orquestra de la casa.

 El públic va entrar en un estat d’hipnosi col·lectiva quan l’estremidora soprano sueca, en un intel·ligent gir teatral de Carsen, es va quedar sola a l’escenari amb el teló abaixat per expressar des del sentiment més íntim tota la força i dramatisme del prolongat passatge de la immolació de Brunilda. La valquíria i filla dels déus havia recuperat el coratge, la força i el domini de la situació després de preparar la pira funerària del seu estimat heroi Sigfrido, assassinat per Hagen com a resultat de la seva maquiavèl·lica intriga. El desplegament de recursos d’aquesta artista va ser inoblidable.

 Theorin, que ja havia deixat empremta al Liceu amb Tristany i Isolda i La valquíria, va oferir un curs d’interpretació dramàtica en el seu extenuant rol. La soprano va mostrar amb aclaparador domini totes les cares del seu personatge recolzades en una exhibició de potència en els aguts i en l’amplitud del seu centre, però sempre tenint-ho tot sota control. Va brillar també en els duos, especialment amb Lance Ryan (un Sigfrid que va anar de menys a més) i l’esplèndida germana valquíria Waltraute (Michaela Schuster).

 El baix Eric Halfvarson va compondre un Hagen tortuós i sinistre que va ser molt aplaudit com a reconeixement a les seves virtuts, no sempre regulars en el pla vocal, però imponents en el dramàtic. Van estar a molt bona alçada els germanastres del malvat, Samuel Youn (Gunther) i Jacquelyn Wagner (Gutrune), de líric registre i que també va encarnar una de les tres Nornes amb Pilar Vázquez i Cristina Faus. Delicioses les filles del Rin (Anna Alàs, Isabella Gaudi i Marina Pinchuk) i molt bones prestacions les del cor, en l'unica obra de la Tetralogia en que participa.

 Josep Pons va rebre el reconeixement al seu treball amb l’orquestra i va ser aclamat com un dels puntals de la històrica funció. La formació va sonar compacta, equilibrada i lírica. L’expressivitat de la música de Wagner i la seva química amb els cantants va ser excel·lent en una de les millors actuacions del director y la formació que és recorden. El minimalista muntatge de Carsen, d'estètica nazi, és coherent amb el llibret. El fóc purificador acabarà amb el corruptes deus per, des de la devastacio, aixecar unanova civilització. Hi ha un bon treball dramatúrgic amb els cantants i escenes molt ben il·luminades i impactants com la simbolista del final amb Theorin sumergida amb la boira i el foc que també destruiex el Walhalla, palau de Wotan. Apoteosic. .