Impressionant final del viatge èpic i
musical per l’univers de la lluita entre déus, herois i criatures mítiques de
L’anell del nibelung. La representació d’El capvespre dels déus
(Götterdämmerung) tanca aquest cicle operístic de la magna obra de Wagner
desenvolupat al Liceu en quatre temporades amb posada en escena de Robert
Carsen. Les enardides aclamacions i bravos de 10 minuts van fer justícia al
gran treball del conjunt de l’equip artístic, i especialment al d’una
descomunal Iréne Theorin i al de la direcció de Josep Pons, al capdavant de la
reforçada orquestra de la casa.
El públic va entrar en un estat d’hipnosi
col·lectiva quan l’estremidora soprano sueca, en un intel·ligent gir teatral de
Carsen, es va quedar sola a l’escenari amb el teló abaixat per expressar des
del sentiment més íntim tota la força i dramatisme del prolongat passatge de la
immolació de Brunilda. La valquíria i filla dels déus havia recuperat el
coratge, la força i el domini de la situació després de preparar la pira
funerària del seu estimat heroi Sigfrido, assassinat per Hagen com a resultat
de la seva maquiavèl·lica intriga. El desplegament de recursos d’aquesta artista va ser
inoblidable.
Theorin, que ja havia deixat empremta al Liceu
amb Tristany i Isolda i La valquíria, va oferir un curs d’interpretació
dramàtica en el seu extenuant rol. La soprano va mostrar amb aclaparador domini
totes les cares del seu personatge recolzades en una exhibició de potència en
els aguts i en l’amplitud del seu centre, però sempre tenint-ho tot sota
control. Va brillar també en els duos, especialment amb Lance Ryan (un Sigfrid
que va anar de menys a més) i l’esplèndida germana valquíria Waltraute
(Michaela Schuster).
El baix Eric Halfvarson va compondre un Hagen
tortuós i sinistre que va ser molt aplaudit com a reconeixement a les seves
virtuts, no sempre regulars en el pla vocal, però imponents en el dramàtic. Van
estar a molt bona alçada els germanastres del malvat, Samuel Youn (Gunther) i
Jacquelyn Wagner (Gutrune), de líric registre i que també va encarnar una de
les tres Nornes amb Pilar Vázquez i Cristina Faus. Delicioses les filles del
Rin (Anna Alàs, Isabella Gaudi i Marina Pinchuk) i molt bones prestacions les
del cor, en l'unica obra de la Tetralogia en que participa.
Josep Pons va rebre el reconeixement al seu
treball amb l’orquestra i va ser aclamat com un dels puntals de la històrica
funció. La formació va sonar compacta, equilibrada i lírica. L’expressivitat de la
música de Wagner i la seva química amb els cantants va ser excel·lent en una de les millors actuacions del director y la formació que és recorden. El
minimalista muntatge de Carsen, d'estètica nazi, és coherent amb el llibret. El fóc purificador acabarà amb el corruptes deus per, des de la devastacio, aixecar unanova civilització. Hi ha un bon treball
dramatúrgic amb els cantants i escenes molt ben il·luminades i impactants com la simbolista del final amb Theorin sumergida amb la boira i el foc que també destruiex el Walhalla, palau de Wotan. Apoteosic. .
