És l’aniversari del Goyo i la seva germana ha fet mil cinc-cents quilòmetres per donar-li una sorpresa. Però la sorpresa se l’endurà ella: el Goyo ha experimentat una metamorfosi força peculiar. De totes maneres, no serà l’únic membre d’aquesta família a punt de transformar-se. Qui més qui menys, tothom haurà de fer front als canvis en la seva vida, en els seus costums i en les seves aspiracions. El viatge tot just acaba de començar. I sí, tot plegat resulta molt estrany, però s’hi acabaran acostumant.
Confesso que La metamorfosi de Franz Kafka em queda ja bastant llunyana. Tampoc recordo especialment que fos un llibre que em colpís. M’interessava més la teoria existencialista que s’hi amagava. Ara, però, en Gregor Samsa ha deixat de ser una mena d’escarabat, un insecte repugnant que espanta la família. A l’Àtic 22 del Tantarantana la metamorfosi l’ha patit en Goyo. Però Alberto Ramos, el seu autor, no es posa existencialista, no ens capbussa en l’angoixa de saber que passarà amb l’animaló. Goyo és un divertit retrat de les misèries d’una família que ha d’enfrontar-se al canvi sobtat d’un dels seus membres membre. De fet, a Goyo ni se l’escolta un pensament. A Alberto Ramos li importa un “pito” si el pobre nano pateix o li agrada la seva metamorfosi.
Ja aviso que no penso dir el nom de l’animal en què es transforma el pobre Goyo. La mateixa companyia Laiogurt tracta de no donar massa pistes (excepte un vídeo del director Pep Garcia-Pascual) i obviaré la transformació del Goyo (només diré que està representat com una figura d’origami. O de papiroflèxia, si ho preferiu). De fet, la nova identitat del Goyo no té gens d’importància. Mentre la transformació de Gregor Samsa en un insecte repugnant era vital per entendre la magnitud de la tragèdia, la metamorfosi d’en Goyo no és rellevant. Si de cas, tan sols per una qüestió ambiental: el Goyo fa una certa pudor. Però des d’un bon principi, l’autor posa el focus en la família. La primera escena ens presenta el pare (Xavi Casan) i la mare (Sílvia Alabart) amb una destral, disposats a esbotzar la porta per saber què li passa al seu fill. Ni rastre de les digressions existencialistes d’en Gregor en veure la seva transformació.
El personatge més important aquí és la filla (Núria Florensa). La Grete del Goyo aquí no és la càndida germana, l’esforçada violinista que tracta de mantenir l’estima pel seu germà. Aquí és una jove que fa anys va decidir fugir ben lluny de casa, a Leverkusen. Allà es va casar amb un científic lleig, molt lleig, amb nom de lleig i era una dependenta d’una botiga d’animals (ves per on!). La seva tornada a casa es produeix per l’aniversari del seu germà. Però aquesta s’impacienta quan el Goyo no arriba. Els pares trauran l’animaló de paper i li deixaran anar la bomba. Però aquí la coherència s’imposa, la noia es pensa que els seus pares s’han trastocat. Tanmateix, aquesta primera escena ens serveix per conèixer el conflicte que viu la filla: no estima el seu marit, el detesta i no vol ni contestar-li les trucades.
La “sobtada” desaparició del Goyo i les poques ganes de tornar a Alemanya, fan que la filla s’hagi quedat a casa els seus pares ja tres mesos. Finalment, es desmunta la seva teoria de la fugida del germà i accepta la seva metamorfosi, culpant els seus pares. Ja se sap que tornar a casa, després d’uns quants anys d’independència, sempre és un drama. Així doncs, un cop la germana s’ha alineat a les tesis transformatives de la família, el conflicte se centra en les misèries de cada membre de la família i de com fan per transformar-les: la filla renega del seu marit i de la seva anterior vida més productiva (de fet, podríem dir fins i tot que el paràsit, l’insecte que no vol marxar és ella); la mare viu infeliç una vida que esperava més apassionant (al ritme de la “Lambada”); i el pare, que resulta ser el més feliç de tots, no treballa de cuiner perquè ja ningú l’interessa la seva cuina tradicional.
I malgrat tot, l’Alberto Ramos no ens submergeix en una història de personatges fracassats, en què cada cop els va pitjor. Ramos, al contrari de l’obra original, aposta per una transformació en positiu de la família, una adaptació a la nova condició del Goyo. El realisme màgic que imposa l’obra és més aviat naïf. Els seus protagonistes caminen més a través de la ingenuïtat que sobre el sarcasme i l’humor negre. Ramos aposta per un happy ending. El perdó i l’acceptació acabaran sent l’eina més transformativa per tornar a ser feliços.
Pep García-Pascual treballa amb tres bons intèrprets, tot i que a vegades hom té la sensació que se’ls hi hagués pogut treure més intensitat. És Xavi Casan qui defineix millor el seu personatge, un home que no sols accepta la transformació del seu fill, sinó que la viu com si li hagués nascut de nou, feliç de poder cuidar-lo de nou. És un personatge deliciós que funciona com a contrapunt positiu a les altres dues, sempre com gat i gos.
L’obra és senzilla, i no està suportada per cap pantalla ni innovació tecnològica. No li fa falta. La Tània Gumbau s’encarrega de l’escenografia, la il·luminació i el vestuari i aposta per una colorimetria basada en tons pastels i gastats, un cert aire decadent, però que al mateix temps ajuda a transmetre aquest esperit naïf que rodeja l’obra.
Haig d’admetre que m’hagués agradat potser una mica més de sang a la història i que a vegades s’apunten conflictes que se’ls hagués pogut treure més punta. Però Goyo és una comèdia amable contraposada al referent kafkià, un mirall deformat (còncau o convex) en què ens podem veure reflectits.
