És l’aniversari del Goyo i la seva germana ha fet mil cinc-cents quilòmetres per donar-li una sorpresa. Però la sorpresa se l’endurà ella: el Goyo ha experimentat una metamorfosi força peculiar. De totes maneres, no serà l’únic membre d’aquesta família a punt de transformar-se. Qui més qui menys, tothom haurà de fer front als canvis en la seva vida, en els seus costums i en les seves aspiracions. El viatge tot just acaba de començar. I sí, tot plegat resulta molt estrany, però s’hi acabaran acostumant.
A Goyo, hi podria haver profunditat en els personatges. Un cop creada una situació insòlita (els pares han descobert que el fill s'ha convertit en un armadillo), fer que els prtagonistes es preguntessin què fer i per quèpot haver passat aquesta situació. I mirar d'entendre aquedst surrealisme com a una nova diversitata. Però la comedia evita preguntar-se gaire., Prefereix anar estirant les cordes de la possible relació d'una família més aviat decadent i de poca intel·ligència emocional. Per això, l'opció final és que es rebotin rèpliques des d’una comicitat primària, que diverteix i distreu. A Els últims dies de Clark K, la direcció de Jordi Casanovas deuria tensar la situació per, al costat de la situació surrealista, trobar-hi una dolorosa profunditat, d’heroi derrotat, molt profitosa. Aquesta voljntat de tensar el guió no hi és i la trma s'escola sorollosa fent un rot de desaigüe que empassa amb massa celeritat.
Alberto Ramos és un autor de comèdies. Indubtable. En són una prova Només un anunci i Infecte, del 2014. Té un univers amb una situació paradoxal i li agrada veure com esclata a la vitrina d’un microscopi còmic. Va posant-hi contrast com qui tira ingredients al brou. Kafka va indagar sobre una transformació agònica a Metamorfosi. Ramos presenta el personatge (Goyo) ja en forma d’armadillo i deixa que siguin els pares i la germana els que mirin de trobar un nou equilibri de relacions entre ells. En realitat, és anecdòtic que s’hagi transformat en una bèstia amb cuirassa que fa una olor insuportable. La seva absència és el que es combat sense gaire esma. El pare és com el Barlteby, l'escrivent desganat.
Si a La casa del dolor la família espera que arribi el fill per celebrar un triomf professional, a Goyo, preparen un aniversari. Pep Garcia-Pascual (que va protagonitzar el Pep Talk, fent de Pep Guardiola, amb text del mateix autor) imagina un pis més aviat senzill, que juga amb el color salmó i rosa i un verd desgastat. En cada escena mouen la taula i el sofà, però, en realitat, no es modifica gaire el comportament de la família. Com si fos una petita gàbia en què els espectadors poden veure el patetisme d’un cuiner que insisteix en la gastronomia de sempre (l’escudella és un dels seus favorits). Amb una mare ensopida pels seus alumnes i per un fill passiu i una filla que ha fugit a Leverkusen amb un marit pesat,només per sortir d’aquell ambient claustrofòbic. S’estimen, però es fan mal. Hi ha un aire tòxic i poques ganes de sortir-ne. Potser perquè tenen por de caure en un parany pitjor.
