S’admet l’anaconda com animal de companyia? En el moment més divertit del nou espectacle de La Conquesta del Pol Sud, Txana Bane , l’amazònic cap de l’expedició cap el cor de l’Amazones al voltant de la qual s’estructura la proposta, li diu al “conqueridor” Carles Fernández Giua ( un dels fundadors de la companyia , i el director de la proposta) que l’endemà, aniran a banyar-se a una llacuna propera. Una mica intranquil davant l’anunci , en Carles, que no les té totes amb ell, li pregunta a Bane si ja és prou segur això d’anar a nadar a un lloc així. Y Bane, acompanyat del mig somriure amb el qual sembla fer-ho i dir-ho tot, li diu que sí, que és segur; i tant com ho és...per passar tot seguit a fer-li el llistat de la fauna que es poden trobar mentre practiquen la natació...sangoneres i anacondes incloses! Cert: dit així, el bany no inspira massa confiança. Però cal donar-li la seva veritable dimensió a les paraules d’aquest Bane definit per la mateixa companyia com a “dipositari d’un saber ancestral, d’una visió del món i de l’ésser humà que passa ,bàsicament, per no considerar-lo com el centre de la realitat, sinó per veure’l com a part de la Terra entesa com una unitat”. No es tracta que en Bane -que ara resideix a Alemanya , però que cada any torna durant uns mesos al lloc on es troben els seus orígens- negui els ben certs perills inherents a la flora i la fauna de la selva amazònica. Del que es tracta és de tenir present que el veritable i més temible perill consisteix en oblidar aquests orígens, oblidar el perill d’extinció de la cultura de pobles com ara la comunitat Huni Kuin representada per ell mateix, i oblidar la pèrdua irreparable que suposaria alhora l’extinció d’aquesta flora i d’aquesta fauna , amenaçada constantment per la vesant més depredadora del capitalisme i d’ideologies tan veritablement perilloses com la defensada per l’ex president Bolsonaro.
Al dossier de premsa, La Conquesta presenta l’espectacle tot incloent-hi per començar una significativa cita extreta de la sensacional novel·la de Josep Conrad “El cor de les tenebres”; la mateixa a partir de la qual , i tot canviant el Congo per Vietnam, Francis Ford Coppola va crear la seva no menys sensacional pel·lícula “Apocalypse Now”. Tant el relat de Conrad com el film de Coppola ens expliquen una certament perillosa expedició riu amunt que acaba just allà on es troba el cor de les tenebres ,representat per la figura del coronel Kurtz. És a dir: que acaba tenint que enfrontar-se a l’embogida i alhora lúcida visió d’un personatge que ha vist la cara més fosca de l’ésser humà, que l’ha reconegut en si mateix, i que ha acabat des de la seva boja lucidesa sentint-se un déu que sap que els deus no existeixen. Per contra , i malgrat la cita, el viatge riu amunt en el qual s’embarca la Conquesta tot seguint les passes marcades pel guia Bane, condueix cap aquell espai que intenta esborrar les tenebres i mostrar el sanador paisatge d’una autenticitat massa oblidada. Aquest sembla ser també l’objectiu de l’associació “Living Bridge”, fundada pel mateix Bane amb la voluntat de crear ponts entre les dues cultures per les quals es mou la seva existència. I aquestes dues cultures marquen també la trajectòria de l’altra passatgera del recorregut, la peruana Gabriela Olivera, que va créixer en una benestant llar de la ciutat de Lima dominada pels referents culturals occidentals malgrat els orígens del pare, que als cinc anys ja practicava la dansa clàssica, i que no va ser fins més tard que va realitzar el seu propi itinerari intern riu amunt per tal de retrobar-se amb aquella petjada dels ancestres que pot incorporar al seu interès per la dansa i el circ més contemporanis. Donada la localització del viatge de la Conquesta, i donat també aquest punt de reflexió sobre la convivència i/o la col·lisió entre dos mons culturals separats per una distància que va més enllà dels quilòmetres , impossible no recordar en aquest sentit malgrat les diferències estilístiques aquell altre “Teatro Amazonas” que ens va presentar Azkona&Toloza. I en la selva del qual venien a confluir el visionari europeu que va voler ( i va aconseguir) construir un teatre de l’òpera al cor mateix de l’Amazones, i aquella recreació fictícia de la gesta filmada per Werner Herzog a “Fitzcarraldo” , una pel·lícula el rodatge de la qual va constituir també una bona gesta èpica, tan reeixida a nivell artístic, com discutida a nivell diguem-ne que ecològic.
La Conquesta, per la seva banda, inicia el viatge tot recordant-nos el viatge que realitzen alhora cada dia els milions de tones de mercaderies que proveeixen el capitalisme neo colonialista, ficades dins de milions de contenidors en permanent estat de trànsit . I un contenidor eteri i amb quelcom de pantalla, es converteix també en l’espai central de representació d’una proposta que, com l’excel·lent trilogia integrada per “Nadia”, “Claudia” i “Raphaëlle”té alhora molt a veure amb la identitat, i amb la necessitat de preservar-la quan aquesta corre perill d’acabar esborrant-se o es veu obligada a amagar-se. Però a diferència del que passava amb aquells tres espectacles unipersonals recolzats en la notable personalitat escènica de les seves tres protagonistes , aquest viatge amazònic resulta força menys intens i un xic més difós, com si el component d’aventura de la proposta i la selvàtica fascinació que el trajecte va exercir en l’equip que el va realitzar, s’acabés imposant una mica a la necessitat de construir una dramatúrgia més elaborada, menys abstreta. Em consta que l’espectacle s’ha tingut que estrenar potser amb menys hores d’assaig de les requerides; l’irregular ritme del muntatge o les pauses allargades i els punts morts d’acció escènica, poden ser atribuïbles a aquesta evidència. Però alhora, la proposta presenta elements estructurals que resulten també un xic qüestionables. Els apunt coreogràfics introduïts per Gabriela poden semblar en aquest sentit una mica sobrers, de la mateixa manera que les seves intervencions parlades poden semblar mancades d’una dicció més potent des del punt de vista interpretatiu. I potser també, el mateix Bane, per molt interessant que pugui resultar la seva trajectòria, està mancat del carisma que es precisa quan es tracta d’omplir un escenari i crear una forta connexió amb el públic . Potser algunes de les seves intervencions cantades, resulten prescindibles. Potser de vegades, el text que presenta la dramatúrgia en va sobrat d’excessos poètics, i d’aquella necessitat de fer explícit allò que ja ens mostren les mateixes sovint poderoses imatges de la proposta ; mentre que aquestes s’aproximen a l’essència torbadora del paisatge, les paraules poden caure en la temptació d’acabar banalitzant-la. Alhora, potser, queda també difusa la labor que realitza la ja esmentada associació “Living Bridge”. En aquest cas, paradoxalment, són potser les imatges les que la banalitzen, perquè aquestes imatges ens mostren al costat dels nadius un grup d’occidentals amb certa aparença d’ecoturistes amb un toc lleugerament pseudo hippy i amants de les escapades exòtiques. Ja em perdonaran la ironia, però aquesta és una mica la imatge que em van transmetre a mi i ( em cosnta) que també li van transmetre a altres membres del públic. Deixant de banda aquest grup de visitants, “Guardianes...” es presenta com una proposta amb notables punt d’interès, però irregular en el seu conjunt: un viatge que quan es posa transcendental pot caure una mica en el tòpic, i que no acaba d’aprofitar altres de les moltes possibilitats que circulen per la selva. Un viatge que quan més t’enxampa, és precisament quan deixa que la selva projecti la seva magnificència damunt les parets del container.
