La companyia La Conquesta del Pol Sud continua vinculant una mirada escènicament poètica sobre situacions d'alt voltatge d'emergència, ja sigui humana o climàtica. Ho va fer amb «Nadia», sobre els talibans afganesos; «Claudia», sobre els nens robats de l'Argentina; o «Raphäelle», sobre el canvi de gènere.
En clau de documental, La Conquesta del Pol Sud es distancia del que seria el gènere estàndard que es pot trobar als canals de televisió o a les plataformes de la xarxa i s'empara en el recurs de l'oralitat, de la narració, fins i tot del conte explicat a cau d'orella.
En aquesta ocasió, els integrants de la companyia viatgen fins a l'Amazònia i els acompanya Txana Bane Huni Kuin, un descendent, nét i fill, dels que van lluitar pels drets dels indígenes, nascut ell mateix a les profunditats de la selva amazònica, tot i que establert després a Alemanya d'on és originària la seva companya. Huni Kuin o gent de la terra, en la llengua de Txana Bane, un patronímic que té el significat de “guaridor” mitjançant la música i les cançons ancestrals.
Al costat dels dos creadors de l'espectacle, Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, hi ha també aquesta vegada Gabriela Olivera, ballarina i artista amb formació de circ, nascuda al Perú, establerta ara a Barcelona on fa estudis de teatre, després de compaginar la seva residència actual amb estades en diferents països i que és qui reivindica els orígens que li van amagar amb una infància i una adolescència destinades a una educació elitista i convencional.
La Conquesta del Pol Sud ha encapsulat al centre de l'escenari —La Villarroel no ho permet d'una altra manera— una estructura que representa un contenidor dels que transporten les mercaderies amb vaixells d'un port a un altre i dels que s'amunteguen als molls quan hi ha crisi, això si algun ajuntament amb dots de progressisme no en fa habitatges precaris com si fossin un castell de cartes.
Aquest mateix contenidor, símbol del mercat liberal que ha cruspit la riquesa de la natura de tants pulmons verds del planeta Terra, serveix també per projectar-hi a banda i banda part de les imatges enregistrades en el periple de la companyia per l'Amazònia i concretament la regió dels Huni Kuin, la de Txana Bane, o per situar en el seu interior —les parets són transparents— algunes de les accions que es relaten sobre els costums ancestrals de la comunitat Huni Kuin i també la transmutació que el mateix Txana Bane, amb plomall ajustable indígena, fa després de respondre algunes de les preguntes de Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer.
Txana Bane rebla el to poètic del muntatge amb la interpretació amb guitarra i veu d'algunes de les peces tradicionals del seu lloc de naixença, una mirada nostàlgica que la peruana Gabriela Olivera redibuixa amb alguns passos al voltant del contenidor o enfilada al sostre, sempre amb un bloc de notes de viatge escrit a mà perquè a la terra dels Huni Kuin no hi ha ni internet, ni televisió, ni telèfon mòbil, ni ordinadors ni cap artilugi modern dels que han fet més fàcil —i més esclava a la vegada— la vida del món occidental.
Espectacles singulars com aquest de La Conquesta del Pol Sud tenen continuïtat després del fosc final i porten inevitablement a la reflexió, de la qual ben pocs espectadors s'escapen de fer perquè la conclusió de cada viatge acaba sempre amb un ventall de xifres estadístiques que fan esborronar.
Com que l'esperança en el futur no es perd mai, les preguntes són, més que una resposta, un consol: ¿Es pot encara construir un món millor? ¿La societat moderna ha compensat als nadius l'espoli dels segles de colonització? ¿Hi ha una vida alternativa de reconciliació amb la natura en contrast a la vida estressada i angoixant de l'urbanita?
El protagonista de «Guardianes al corazón de la tierra», Txana Bane, convida Carles Fernández Giua, en un moment del viatge, a banyar-se al riu dels Huni Kuin sense que tingui por. Txana Bane, que ha estat educat per trepitjar la terra i viure plenament a l'aire lliure, no vol que els seus convidats es perdin el plaer d'un bany de riu amazònic.
Però els occidentals, aventurers i absorbits per la immensitat amazònica —respectuosos amb les intencions de l'amfitrió—, no les tenen totes. “¿És segur el riu...?”, pregunta Carles Fernández Giua. I Txana Bane no titubeja: “¿Segur? Del tot! Només hi ha alguns caimans, alguns cocodrils i algunes serps, però tots fan la seva vida i et deixen ben tranquil”.
La ironia també pot ser amazònica. I pensar que en plena Barcelona, alguns ciutadans s'estiren els cabells del cap només perquè els ha tocat una plaga de paneroles i ja no recorden que fa uns dies una serp pitó de l'Índia de grans dimensions va aparèixer enfilada i enroscada a un arbre de Les Corts!
Aviat no caldrà anar a l'Amazònia per reflexionar sobre qui acabarà dominant el món, si el senyor “Don Dinero”, que cantava Paco Ibáñez de bracet amb Francisco de Quevedo, o els éssers ancestrals que es guanyin a pols la supervivència del planeta potser perquè, en el fons, acabarà sent veritat allò que diuen: que la Terra és de qui la treballa. (...)
