En el marc del Festival Grec i en coproducció amb el Teatro Español i KVS Brussels, La Villarroel ha exhibit Guardianes del corazón de la Tierra, la primera part d'un projecte documental de La Conquesta del Pol Sud que aborda la relació entre capitalisme, colonialisme i crisi ecològica global. Després de la seva trilogia documental “Dona, història i identitat” ‒Nadia (2014), Claudia (2016) i Raphaëlle (2018)‒, van aprofundir en el conflicte dels Balcans a través de Mivion. Radio Sarajevo (Grec 2022) i ara ens porten una mirada testimonial sobre la selva amazònica del Brasil, a fi de mostrar-nos una forma de viure en absoluta connexió amb la natura, aliena al totalitarisme del mercat. Val a dir, però, que aquest espectacle resulta menys colpidor que els anteriors de la companyia, potser perquè, lluny d'explotar la tensió biogràfica del seu protagonista, ens fa entrar en un estat anímic en sintonia amb una determinada visió del món.
La gènesi del projecte es remunta a l'any 2017, quan el dramaturg i director Carles Fernández Giua i l'escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer van emprendre una travessia pel mar bàltic a bord d'un vaixell de càrrega i van poder ser testimonis de la magnitud del tràfic marítim de mercaderies en un món globalitzat. Ara contraposen a aquella experiència ‒que emmarca la proposta des de l'escenografia mateixa, però que està poc explotada dramatúrgicament‒ el seu periple a la recerca de realitats al marge del consumisme i l'economia de mercat. A través de filmacions sobre el terreny i relats de vida, porten a escena la selva amazònica, que és projectada en un enorme dispositiu transparent en forma de contenidor de mercaderies. Aquest element situa des de la plàstica ‒i no tant des del discurs‒ la referència al capitalisme, alhora que implícitament opera o objectiva una autocrítica que els honora. Perquè, en circumscriure ‒retallar, encabir, mutilar‒ la magnificència del paisatge selvàtic a les parets-pantalla del recipient, els creadors evidencien també la seva complicitat i participació activa en l'empaquetat de cosmovisions per a un ús ‒en aquest cas‒ artístic i de conscienciació.
En parlar de les seves vivències i impressions, Fernández Giua i Szwarcer aporten la mirada externa que requereix el format documental. Com ja és costum, obren la funció amb una sèrie de preguntes que semblen senzilles, però que donen la mesura de l'honestedat de què parteixen per qüestionar-ho o construir-ho tot. Si el món tingués una música, quina seria? Que significa globalització? I colonialisme? Qui és més ric, qui té més o qui necessita menys? Aquest és un viatge que no poden emprendre sols, i el fan sota el guiatge de Txana Bane, pertanyent a la comunitat indígena Huni Kuin, i amb el suport testimonial, coreogràfic i performatiu de la ballarina i acròbata Gabriela Olivera, nascuda al Perú i establerta a Catalunya.
Abans d'explicar el viatge a l'Amazones, els dos europeus documenten la seva visita al bosc mil·lenari de Hambach ‒o, més aviat, al 10% que en queda‒, ocupat per un grup d'activistes que busquen així resistir a l'expansió ‒altament contaminant‒ de la mina de carbó a cel obert més gran del món. En un altre emplaçament alemany, la ciutat de Trebel, es reuneixen amb Txana Bane Huni Kuin, que hi viu amb la seva família. Descendent d'activistes destacats en la lluita pels drets dels indígenes, es reserva quatre mesos l'any per retrobar-se amb la seva comunitat d'origen. Fent honor al seu nom ‒Txana designa un ocell sagrat que imita els sons de la natura‒, toca la guitarra i canta tonades ancestrals. En brasiler i en to que és com una bressola, afirma que ha estat riu, vent, serp, àliga i jaguar. És ell qui els conduirà fins al cor de la selva amazònica.
I si Txana Bane va ser educat com un home de la selva i se sent cridat a tornar a la seva terra per viure en comunió amb la natura, Gabriela Olivero va haver d'emprendre la recerca d'uns orígens que la seva família li havia ocultat sota una educació reglada i força elitista. El seu esdevenir escènic es materialitza en una inspiradora coreografia ‒que signa Roser López Espinosa‒ orientada a revelar aquest tràfec identitari. La intèrpret transita, circumda i escala el cubicle que ocupa la major part de l'escenari. L'estructura escenogràfica, però, passa de contenidor de mercaderies ‒metàfora del sistema capitalista en què estem immersos‒ a habitacle: tan aviat és una cabana enmig de la selva ‒la il·luminació de Natalia Ramos crea una calidesa d'interior; l'espai sonor de Damien Bazin ens apropa la fauna nocturna‒ com, molt més metafòricament, la casa d'una cosmovisió mil·lenària.
En la proposta conflueixen tres viatges: els dels integrants de la companyia, el de l'artista que busca els seus orígens i el de l'home que retorna cíclicament al món al qual pertany. Conviuen un temps a Terra Viva, la comunitat fundada per Txana Bane a l'estat d'Acre, i arriben molt més lluny encara, al límit d'Arara, on els éssers humans viuen igual que fa 5.000 anys, en equilibri amb una natura en contínua transformació. Fernández Giua parla de l'art com un vel que ens separa de la vida. I quina altra cosa sinó un vel ‒una frontera‒ és aquesta arquitectura transparent al centre de l'escena? En l'estructura-pantalla se superposarà, en un dels moments plàsticament més suggestius de l'espectacle, la translació escènica de dues belleses contraposades, la de l'art i la de la natura.
Tot i que hi apareixen dades ‒bàsicament al final‒ i algun document fílmic sobre els abusos i espolis comesos contra els pobles originaris, les epidèmies importades d'Europa i l'assassinat impune de líders i activistes indígenes ‒com el de Chico Mendes a Rio Branco‒, no és la denúncia allò que la peça posa en el centre. En aquest sentit, el teatre documental de La Conquesta del Pol Sud difereix radicalment del teatre polític d’Azkona & Toloza ‒penso, és clar, en Teatro Amazonas‒. Fernández Giua i Szwarcer busquen fer-nos partícips de la seva mirada extasiada davant la biodiversitat que custodien els pobles indígenes i, sobretot, davant l'actitud conciliadora i digníssima de Txana Bane, activista ecològic, divulgador de la cultura mil·lenària dels Huni Kuin i pont vivent entre cultures. A remolc de les seves paraules, cançons i rituals, esdevenim hostes d'una cosmovisió ancestral.
Article publicat a Núvol el 12 de juliol de 2023
