Hamlet, protagonista de la tragèdia més famosa i celebrada de William Shakespeare, apareix davant els espectadors del segle XXI per a explicar, analitzar, comentar, disseccionar i jugar amb les rèpliques, personatges i accions del primer acte de l’obra. I ho fa ben bé com un comediant de Stand-up Comedy (en aquest cas potser caldria dir de “Stand-up Tragedy”), és a dir: tot sol, cara a cara davant l’auditori, amb molt de sentit de l’humor però també amb ganes d’arribar fins al fons de la qüestió.
Qui mana, qui dona la pauta en una representació teatral? L’intèrpret? Altres intemediaris que il·lustren, o que fan tornar encara més opaques, les paraules de l’autor, com el director i la resta de creadors de l’espectacle? El text tot sol?
Quan, a més a més, aquestes paraules formen part d’una obra tan complexa, rica, plena de metàfores i d’imatges impossibles de copsar en una primera lectura o escolta, amb reflexions filosòfiques i existencials de tanta profunditat, amb forta càrrega política, i que marca un abans i un després en la història de la literatura, el repte d’analitzar-ne cada rèplica, cada escena, cada personatge i cada acció, esdevé una tasca de funambulista o de boig eixelebrat.
I una nota per tu, públic; possiblement, gaudireu més d’aquest espectacle si abans us heu pogut llegir (o rellegir) el primer acte del Hamlet de William Shakespeare.
El DIEC defineix el concepte ‘conferència magistral’ com la “conferència que pronuncia un professor en un acte acadèmic solemne o un candidat en una oposició.” Enric Cambray no és ni un professor ni candidat en una oposició i una funció de Hamlet.01 no ni una conferència (si més no a l’ús) ni un acte solemne, però el terme lliçó magistral hi escau a la perfecció. Magistral, a més, en dues direccions: pel text de Sergi Belbel i per la interpretació de Cambray.
A Hamlet.01, Belbel esbudella el primer acte d’una de les tragèdies més cèlebres de Shakespeare i fa que el propi Hamlet pugi a l’escenari per explicar, escena per escena, tot allò que s’amaga darrere el text. Però com que no es tracta de fer un simple exercici d’anàlisi textual, l’autor basteix la seva brillant demostració d’erudició amb una dramatúrgia que pugui interlocutar amb tothom, tirant d'humor i referències 'pop', dosificant el gruix de la informació i modulant el ritme. I amb tot això aconsegueix una conferència escenificada sorprenent, interessant i divertida que es dirigeix a un ampli espectre d’espectadors. Les reflexions sobre el rei fantasma protagonista de les primeres escenes de l'obra del bard o l’escena de les primeres rèpliques en són bons exemples.
Cambray i ofereix un monòleg autogestionat en què no només tira magníficament el text sinó que manega aspectes tècnics com la il·luminació o el fum, indispensable a Hamlet. Inverteix tones d’energia en un espectacle en solitari de més de dues hores de durada i ho fa amb una seguretat i un aplom només a l’abast dels grans actors. El text és un repte majúscul i Cambray el supera amb escreix, especialment quan la peça li permet una certa —i continguda— interacció amb el públic. I així ofereix una conferència molt magistral en la qual aconsegueix que el respectable no només ‘flipi’ amb tot allò que s’amaga darrera de Hamlet sinó també amb la seva indiscutible capacitat actoral de comunicar-ho.