Ser o no ser? Si esteu esperant que l’hereu de la corona d’una Dinamarca que fa tanta olor a podrit com acostumen a fer-ho la majoria d’estats pronunciï les cèlebres paraules , haureu d’esperar encara una mica ( o molt) més. El famós monòleg ( en hi ha cap d’altre , tan famós cop aquest?) en el qual el príncep Hamlet deixa anar els seus dubtes més existencials, no arriba fins al tercer acte de l’obra que Shakespeare li va dedicar al noi. Però Sergi Belbel i Enric Cambray, tot i no descartar la possibilitat de seguir avançant acte a acte en futurs lliuraments, s’han volgut concentrar de moment només en l’acte primer de la tragèdia. I si tenim en compte que li dediquen dues hores senceres a analitzar-lo com qui diu pas a pas i rèplica a rèplica, resulta evident que si els hi dona per arrodonir la gesta com asseguren voler fer-ho i seguir fent via fins arribar al bany de sang de l’última escena , hauran sobrepassat de lluny les quatre hores i mitja llargues que es requereixen per assistir a una representació integra de la que (el mateix Hamlet ho afirma aquí amb orgull) pot molt bé ser considerada com l’obra més cèlebre del teatre universal.
Però, com comença, tot plegat? Del To Be or not To be, tothom se’n recorda. I d’aquell esgarrifós “La resta és silenci” que arriba a les acaballes del sagnant drama, gairebé. Però de ben segur que si tinguéssim que dir quines són les primeres paraules que es poden escoltar a l’acte primer i qui les pronuncia , ja ho tindríem més difícil. Doncs per això està el príncep Cambray: per fer-nos memòria , ficat sota la pell d’un Hamlet amb un puntet de Stand Up Comedy que, enlloc de parlar-li al buit com ho fa l’altre Hamlet cada cop que es lliura al soliloqui, manté aquest cop un distés tu a tu amb el públic. Cal dir que, tret del text de Belbel, el príncep Enric s’ho fa tot solet: que tremolin els tècnics de llum, perquè ell en té prou amb un comandament a distància i un aparell d’aquests que deixa anar molta fumarada escènica, per tal de crear l’ambient que precisa el més fantasmagòric acte de la tragèdia. I fer aparèixer un fantasma a l’escenari (un dels de debò, dels que provoquen calfreds i neguits; no pas un d’aquells altres que només pretenen fer broma ) és una cosa més difícil del que pugui semblar. Més encara si el fantasma que s’apareix és el d’un pare assassinat pel seu germà i traït per la seva dona que pretén que el fill vengi la seva mort. Resoldre de forma impactant aquesta primera aparició fantasmal no està a l’abast de tothom. És per això mateix, pel que el text de Belbel es permet el luxe d’afirmar que potser ningú no se n’ha sortit tan bé en l’intent com un molt mític director francès que feia entrar el fantasma al galop . muntant damunt un cavall que després de travessar el pati de butaques del teatre aixecava les seves potes davant un Hamlet que es quedava glaçat davant d’aquella visió. I ara us faré un espòiler que no ho és , perquè ni Belbel ni Cambray pronuncien el nom : el director mític al qual es fa referencia no és altre que Patrice Chéreau. I tinc que dir que comparteixo del tot l’opinió d’aquest Hamlet: aquella entrada a cavall del pare Hamlet, resultava del tot insuperable.
Un altre nom que no es pronuncia (també en aquest cas faré un fals espòiler ) és el d’Alfred Hitchcock . Però també ell s’escola en aquesta lúdica deconstrucció de la tragèdia shakesperiana, gràcies a aquella terrorífica pel·lícula en la qual ens descobria que els ocells que tan inofensius ens poden semblar, poden convertir-se arribat el moment en els desencadenants de quelcom semblant a l’apocalipsi mundial. I què hi tenen a veure “The Birds” amb els problemes del príncep danès? Doncs, sobre això sí que no us faré cap espòiler. Però sí us diré que la cosa té a veure amb la sexualitat , les seves representacions i les seves repressions. I que la forma com el text vincula aquesta interpretació de la pel·lícula de Hitchcock (d’altra banda, una interpretació ratificada per un munt d’articles escrits per grans teòrics de la historia del cinema) amb allò altre que està passant a la podrida cort danesa , fa ben palesa la forma com, entre broma i broma, Belbel i Cambray ens estan convidant alhora a escoltar el text de Shakespeare tot analitzant com qui no vol la cosa allò que de vegades no s’escolta , però està allà, esperant que el públic obri bé les orelles. Amb tot l’humor que es vulgui, però el cas és que el tàndem format per Belbel i Cambray disseccionen l’original amb prou habilitat com per a tornar a deixar en evidència que si “Hamlet” sembla una obra inesgotable, és perquè cada cop que ens entretenim a donar-li una ullada fins i tot als seus moments en aparença menys transcendentals, ens acabem trobant una perla mig oculta que pot fins i tot portar-nos a atorgar-li una nova dimensió a cadascun dels seus personatges: només cal veure la manera com aquest Hamlet ens demostra que potser la dolça Ofèlia , no era del tot aquella innocent noieta ingènua que de vegades ens presenten alguns muntatges de l’obra, i –per exemple- en sabia més dels pecats de l’església del que la mateixa església reconeix saber .
I què me’n dieu, de la gloriosa primera intervenció de Hamlet? Sovint es fa referència a les “Famous Last Words” que han deixat anar les més grans celebritats reals o fictícies abans del seu mutis definitiu . Però què me’n dieu , de les primeres paraules pronunciades pels més famosos personatges teatrals a les obres que els hi ha tocat protagonitzar? Com ens demostrarà Hamlet en un dels moments estel·lars de l’espectacle, cap d’ells pot presumir d’haver-se presentat davant del públic de forma tan brillant com ho ve fent ell des de fa segles: pot sentir-se ben orgullós. I sens dubte, pot sentir-se també orgullós que el seu alter ego actual, encara que se’l prengui una mica a conya , ho faci des del respecte i l’admiració, i exhibint aquells sempre ben notables recursos interpretatius seus que , en aquest cas, adquireixen dimensions de “tour de force”. Serà veritat que, l’any que ve , ens ficarem ja de ple en el segon acte? Jo, ho espero amb moltes ganes.
