Sergi Belbel podria escriure llibres acadèmics, dedicar-se a la docència i oferir conferències per tota mena de simposis i universitats. Només cal escoltar-lo en qualsevol entrevista per comprovar la passió contagiosa amb què viu el teatre. Però deia McLuhan que el mitjà és el missatge, i el dramaturg i director teatral sap que l'art de les "paraules, paraules, paraules" pot ser encara més potent quan arriba acompanyat d'altres elements sensorials. Per això tria una altra via, la més lògica per la seva professió i alhora la menys convencional, per analitzar una de les obres més representades de la literatura dramàtica mundial. Belbel sacseja l'obra de Shakespeare per fer el mateix que ell: a través de Hamlet, reivindicar el poder del teatre i acostar-lo al gran públic.
Sota aquesta premissa, l'exdirector del TNC engega un projecte complex que estarà forma per cinc monòlegs d'stand-up comedy, amb un actor/personatge que es dirigeix directament al públic de forma còmica i desimbolta. En cada espectacle, l'anàlisi d'un dels actes de Hamlet. I en tots ells, un mateix monologuista: el mateix Hamlet, encarnat per Enric Cambray. L'actor ofereix una autèntica filigrana interpretativa sostenint ell sol dues hores de funció en què fins i tot manipula la tècnica de l'espectacle. La construcció del personatge és un dels punts forts de la proposta, amb un Hamlet molt viu que està lluny de ser el clàssic heroi honorable. Enginyós, descarat i amb una escandalosa estima per si mateix, el personatge desplega un sentit crític cap a l'obra que protagonitza, amb admiració cap a les rèpliques més afilades i mordacitat cap a les més banals. Un Hamlet humanitzat i carismàtic que connecta molt bé amb el públic.
En aquesta segona part, que manté l'essència de la primera, el discurs sobre l'obra del bard posa èmfasi en l'actualitat del clàssic. Infiltrats en l'obra original, ressonen problemàtiques del sector teatral de l'època que sorprenen per la seva vigència. La rivalitat entre les diferents generacions de creadors, la centralització del teatre a les grans ciutats o la dificultat per fer sostenible una companyia són problemes que ens acompanyen des del naixement mateix del teatre. Alhora, quan el clàssic presenta elements clarament desfasats, és el text de Belbel el que els critica, especialment pel que fa a la consciència de gènere, amb temes com el tractament paternalista cap a Ofèlia i les deficiències del llenguatge que continuen en els nostres dies.
Una altra de les idees que es desprenen de la proposta és la de la reivindicació de l'art escènic (i de la vida) com a joc. En l'esbojarrada Matroska del teatre (els dels comediants de l'obra, the Players) dins del teatre (el de Shakespeare) dins del teatre (el de Belbel), s'hi afegeix encara una altra capa: la del públic fent teatre. Així, Cambray convida una persona de les grades a intervenir en un dels moments més metateatals de l'obra, amb la lectura d'un complex poema mitològic també dins de l'obra de Shakespare. L'atzar (o no) va fer que en la penúltima funció del TNC es visqués un moment memorable, quan la persona triada va ser l'actriu i presentadora Lloll Bertran, que es trobava entre el públic. Sense perdre la seva característica vis còmica, la dicció i l'entonació durant la lectura van posar la cirereta del pastís a la funció, de la que en va sortir ovacionada.
Si el Hamlet.01 va començar fa un parell d'anys a la petita sala Dau al Sec, la segona part ha arribat al Teatre Nacional. L'equip ha volgut mantenir però el format de proximitat, amb públic a tres grades i molt poca tècnica, només algunes llums de colors i una petita dosi de fum. És per això que la funció es fa al Taller de pintura, una sala annexa a la Tallers normalment tancada al públic. La peça és així fàcilment transportable i, tal com va passar amb la primera part, és d'esperar que li esperi una bona gira. Perquè l'obra aconsegueix divulgar i reivindicar el teatre d'una forma directa, amena i entretinguda, arribant a públics molt diversos. Tal com feia Shakespeare.
