Recordeu la famosa frase que se li atribueix a Fra Luis de León, tot i que existeixen seriosos dubtes sobre si realment la va pronunciar ? Aquesta figura cabdal de les lletres espanyoles que, per cert, va viure a la mateixa època que Shakespeare, donava classes a La Universitat de Salamanca quan la Santa Inquisició el va empresonar acusant-lo de no sé quantes heretgies. I quan finalment recuperà la llibertat cinc anys més tard i es reincorporà a la seva càtedra , va iniciar la classe tot pronunciant la cèlebre frase “Como decíamos ayer”, com si així hagués volgut fer una bona el·lipsi, d’aquelles que deixen de banda tot allò que es millor oblidar i donen nova marxa per a tirar cap en davant . Doncs, a no ser que aneu a veure la primera gran marató hamletiana que Belbel i Cambray presenten també aquests dies , i a la qual se li aniran afegint maratons cada cop més llargues a mesura que es vagin sumant més actes de “Hamlet” a la proposta, cal tenir presents les paraules del bon frare. Potser ha passat molt de temps, des que vau gaudir ( si no vau gaudir, és possible que no reincidiu) amb el primer lliurament d’aquest futur quintet. Però no espereu que el príncep es posi a fer un resum d’allò que va passar al primer capítol, fantasma venjatiu del pare inclòs. Això no és cap sèrie d’aquestes que te’n fan cinc cèntims de tot el que portem vist abans de regalar-nos noves emocions. Aquí, cal arribar a classe tenint present tot el que el príncep de Dinamarca ens porta explicat, no ja com si ens ho hagués explicat ahir, sinó com si l’acte primer hagués finalitzat fa no res i , com a molt, haguéssim tingut una pausa de cinc minuts per estirar les cames. A veure: Belbel i Cambray no es cansen di dir que per anar a veure aquest segon capítol , no és imprescindible haver passat pel primer. Però , en cas que us trobeu en aquesta situació, donar-li una ullada als esdeveniments i personatges del primer acte de l’obra (via resum viquipèdia, si voleu) farà que us fiqueu en situació molt més fàcilment.
I ves per on, resulta que el gran Willy comença el segon acte de la seva tragèdia danesa amb una escena el·líptica d’aquelles que poden semblar intranscendents, però que en realitat ens estan donant més informació sobre el moment en el qual ens trobem del que pugui semblar a primera vista. És per això mateix, per aquesta aparent intranscendència , pel que, tal i com ens explica el príncep Cambray amb tota la carismàtica desmesura que el caracteritza des que els creadors d’aquesta proposta van decidir convertir-lo en eixerit comentarista privilegiat del seu drama dotat d’un notable sentit de l’humor, sovint aquesta escena queda eliminada de la representació: com és ben sabut , si vols fer una integral de “Hamlet”, la cosa sobrepassa de llarg les quatre hores i mitja. Quelcom que ben mirat no és res, si ho comparem amb el que passarà el dia ( o el dia i nit, donada l’extensió) que Belbel i Cambray ens ofereixin l’integral del seu “Hamlet 01, 02, 03, 04, 05”: al ritme actual cal reservar-li deu horetes, descansos exclosos. En qualsevol cas, tornem a aquesta primera escena del segon acte protagonitzada per l’entranyable Poloni , el pare de Laertes i la pobrissona Ofèlia, aquest personatge tirant a babau que de tant en tant deixa anar malgrat tot observacions ben acurades; una escena en la qual , d’altra banda, el criat Reinald exerceix funcions de coprotagonista passiu . Com qui no vol la cosa, les instruccions que li dona Poloni al servent ens situen ja temporalment, per tal que entenguem que entre el primer i el segon acte ha passat força més temps que aquests cinc minuts de descans que potser ens hem pres . El talent , es troba de vegades en el detall. I tal i com s’afanya en remarcar el xerraire príncep Enric , el talent shakespearià que ens assalta des dels grans monòlegs, es pot reconèixer també en aquests moments de teòrica transició construït amb impecable bona fusta teatral. I l’escena li serveix ja d’entrada al príncep Enric d’aquesta Dinamarca que fa pudor des de ben lluny per llançar-nos una de les seves extenses i ben didàctiques dissertacions, i fer-nos sentir veritablement i en un no res com si haguéssim acabat de sortir del “Hamlet 01”. El príncep s’entreté en aquesta primera escena com acostuma a fer-ho amb tot allò que crida la seva atenció i que vol que cridi alhora la nostra, i com jo mateix m’estic entretenint mentre us comento l’espectacle que n’ha sortit de tot plegat . Però és que també a Belbel i a Cambray, aquest moment aparentment intranscendent, els hi serveix un cop més per enxampar l’espectador, i per donar bona mostra de la meticulosa i rigorosa feina que amaga el seu irresistible divertiment. Seguint ( no podia ser d’altra forma) la mateixa estructura adoptada al primer lliurament, però incorporant-li un punt més d’interacció amb el públic ( aquest públic del qual en sortirà també una persona anònima potser no tan anònima destinada a participar de bon grat en tan festiva tragèdia), el que fa el tàndem un cop més és oferir-nos una molt notable aproximació a la que segurament sigui la més mainstream obra mestra de teatre universal. Jugant amb la broma i la desmitificació , si voleu. Però alhora, esmicolant el text per tal de ficar el nas en les seves sutures, les seves pauses, els seus significants, les seves significacions, els seus missatges xifrats, els seus jocs de paraula ,les seves estratègies i trucs teatrals. I tot esmicolant, Belbel i Cambray van deixant també a la vista connexions , reelaboracions sorgides a partir del text i referències a muntatges emblemàtics de l’obra; links que sovint s’escolen sense posar-li nom al referent. Només cal recordar la forma com , al primer acte ,es feien presents tants el amenaçants ocells de Hitchcock, com el memorable fantasma del pare irrompent a l’escenari muntat a cavall del “Hamlet” dirigit per Patrice Chéreau. Doncs en aquest segon acte en el qual l’el·lipsi de la primera escena ens permet retrobar-nos amb la més gran el·lipsi de la història del cinema (aquella que Kubrick va imaginar per tal de fer-nos viatjar des-del nostre més llunyà passat fins a Júpiter i més enllà de les estrelles, tot fent parada a l’any 2001) , es presenta també amb força l’ombra de Heiner Müller i “La màquina Hamlet (Hamletmachine)”. I encara que , sense dir mai el nom de l’autor ni el de la seva obra, Hamlet sembli prendre’s en conya aquesta emblemàtica mostra de teatre postdramàtic en la qual el príncep se’ns presenta afirmant que “Jo vaig ser Hamlet” i anticipant així el seu procés de dissolució, el cert és que mig en broma mig en serio , Belbel i Cambray li acaben treien també molt partit a aquesta màquina, i mostrant de nou la sòlida dramatúrgia damunt la qual es recolza aquest divertiment amb forma de Stand Up Comedy. I a partir d’ara ( i tot donant un salt de l’alta cultura sublim a la sublim cultura pop) de ben segur que mai ningú que hagi vist aquest tan notable espectacle podrà tornar a escoltar el tema “Parole, Parole, Parole” sense que li vingui al cap d’immediat aquelles cèlebres “Words, Words, Words” pronunciades pel Príncep , i a les quals el príncep Cambray sap també com buscar-li les pessigolles en la seva tan divertida com formativa master class hamletiana .Continuarà ( i esperem que ben aviat).
