Sergi Belbel torna a estirar la llengua a Hamlet. O a esprémer la memòria d'Enric Cambray en aquest segon episodi en l'anàlisi en clau de provocar el respectable amb l'obra de Hamlet en clau de stand up comedy. L'excés torna a ser la clau, en el que té de simpàtic i, sí, l'ai hi és novament, en el que té de llarg que criticaran els Polonis de la sala, que no volen fer tard per anar a sopar, o a perdre el darrer bus (quan la peça surti de gira). (Avís: Per al Hamlet que arma el tàndem Belbel/Cambray, Poloni és un conseller tant honest com beneit, que es creu molt espavilat i prudent).
En aquest segon capítol, s'estira més al públic com a clau per a mantenir-lo atent. Cert, la tensió funciona. No explicarem totes les sorpreses, per allò de l'espòiler, però sí direm que les llums de sala s'encenen i s'inicia una conversa en la qual el públic va trobant les respostes, avançades per Hamlet. Si en la majoria dels casos el joc és amb el públic, cal vigilar que amb el gag amb els espectadors concrets, la broma no derivi a riure's del públic. La paròdia funciona molt millor quan és Hamlet que es riu d'ell mateix. Però (la mesura també és un valor) esgota quan reincideix excessivament amb els gags del capítol. Se sembla a la temuda cantarella dels monologuistes que prepara l'acudit final. I, en certa manera, a la mateixa desmesura del Hamlet.01.
La veritat és que el segon acte de Hamlet, que dessagna la peça, parteix del repte que la trama no té el tremp del fantasma del pare de la primera entrega. Es torna a recórrer al valor i quantitat de les rèpliques (ai, Reinard, desconegut, lacai esclau de les rèpliques del "senyor meu") i la peripècia només serveix per evidenciar una el·lipsi, un espai temporal que certifica que el protagonista ha anat desplegant la seva follia com a estratègia per a venjar el pare. De poc més de 30 planes del text original, la peça n'acaba desplegant unes 60, comentava Cambray en la presentació.
Deia el director tal-i-qual-[Lluís]-Pasqual que, de la producció de Shakespeare més mal pujat a escena sempre brilla alguna replica, ni que sigui per la literatura que s'hi ha abocat posteriorment. Al segon acte és, aclareix el Hamlet/Cambray, el "words, words, words" que se'n treu petroli amb el duet Mina & Albert Lupo. I sí, també hi ha un monòleg final de Shakespeare que salva un acte pensat pel desgast més que en aportar dades a la trama de Hamlet.
Belbel serveix un joc metalingüístic, de nou. Que permeti posar tothom davant d'un mirall. Avui fins se celebra que l'actor ridiculitzi la crítica (bé que ho esperava el sector en bloc en la darrera presència de la Liddell amb Dämon, el funeral de Bergman i es va caure en l'absolut ninguneig). Les paraules les encadenen els hipervincles més insospitats. Shakespeare ho aguanta. Hamlet, lúcidament foll és una amenaça ben potent.
En aquest segon acte, l'actor és encimbellat en un escenari amb tres esglaons, com qui s'atorga el valor d'un ens superior a la resta de mortals. El mèrit de Hamlet i dels personatges shakesperians és que, tot i la seva èpica i tràgic destí, sap posar-se a peu pla dels ciutadans que omplien i es divertien al The globe, fórmula per garantir una compensació als intèrprets, ben diferents dels comediants de l'obra que malden per guanyar el sopar en cada funció als palaus i corts per on els acullen, com els que reciten Pirrus i Príam. Sí, "senyor meu", coincidim, és massa llarg, li diria l'assenyat Poloni.
