Creadora d’uns espectacles que no ofereixen concessions al públic, l’artista porta a escena el sepeli del conegut cineasta.
Encara no fa un any, la creadora de Figueres fascinava el públic del Temporada Alta convidant-lo a celebrar el seu propi funeral, una cerimònia feta d’imatges poètiques que es titulava Vudú (3318) Blixen i que ja contenia referències al cineasta Ingmar Bergman. Va ser el primer d’un seguit de funerals escènics que s’aproximen a la idea de la mort des del moment en què se’n comença a presagiar l’arribada. Si Vudú era un viatge al funeral de la pròpia artista, a Dämon confirma els dimonis que l’envolten sota la influència d’Ingmar Bergman. La trilogia acabarà amb Eón, o la lluita de Liddell “per desaparèixer totalment de l’escenari”, com anuncia ella mateixa.
A Dämon assistirem al funeral que Bergman va dissenyar per a si mateix, encara que també veurem referències a les creacions preferides de l’autor, com Un somni de Strindberg, una de les obres que Bergman va posar repetidament en escena. A Dämon, la porten de nou a escena els mateixos actors i actrius que després recrearan el funeral de Bergman, uns intèrprets procedents del Dramaten, el principal teatre de Suècia, on el dramaturg i cineasta es va formar, on va treballar molts anys i des d’on va transformar l’escena del seu país. Dimonis, somnis i fantasmes, en una creació en la qual veiem un Bergman que aspira, en els seus últims dies, a una mort dolça, que segueix en directe per televisió el funeral del papa Joan Pau II i que encarrega una caixa de fusta exactament igual a la que es va utilitzar per al Sant Pare per al seu propi enterrament. El de Joan Pau II va ser un funeral multitudinari retransmès per tot el món. Del de Bergman poc se’n sap, encara que ara arriba a escena tal com ell mateix el va dissenyar, incloent-hi els himnes que s’hi haurien cantat i les interpretacions musicals que hi haurien sonat.
Angélica Liddell és de les creadores escèniques més vistes i aplaudides, posseïdora d’una extensa trajectòria internacional que va tenir un moment d’inflexió quan, l’any 2010, es va veure amb gran èxit a Avinyó La casa de la fuerza. Era un muntatge de gran impacte, com bona part dels d’una autora que no fa concessions, que porta al límit els seus raonaments. Guanyadora de premis de tant prestigi com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia, va passar molt de temps absent dels escenaris barcelonins, fins que, el 2020, el Grec Festival de Barcelona va programar La letra escarlata i, l’any 2021, Liebestod.
Angelica Liddell combina les imatges conceptuals, destil·lades, amb el discurs contundent aclaparador. Però el lloc importa. Veure un Papa creuar l'escenari té una significació molt diferent si és el Lliure o si és el Palau dels Papes, a Avinyó. Liddell fa un homenatge a la filmografia d'Ingmar Bergman, una deu per a la seva creació. De fet, el director de cinema s'emmirallaven amb August Strindberg (Júlia, Solo), un tortuós dramaturg suec que llençava les seves muses als cavalls com a dispositiu de creació. Ara, Liddell s'hi llença sola. Estripant els fragments de les crítiques més incendiàries de la premsa francesa. Va dir que ho adaptaria per a cada canvi de plaça però ella, possiblement sense conèixer el precari púlpit de la crítica catalana, la va encertar en decidir que no tenien el rang de les de Le Monde sobre espectacles anteriors com ara Terebrante o Liebestod. La crítica catalana va pel pedregar, sense necessitat de cap campanya demolidora d'Àngel Llacer. Si Liddell hagués indagat en els textos publicats dels seus espectacles (molts els podia trobar en aquest mateix web), tampoc seria la primera en destripar-ho. Perquè Pere Faura s'havia atrevit a caricaturitzar una crítica sencera al muntatge Sweet precarity. De fet, la crítica catalana, recentment, li ha concedit el premi a l'espectacle del 2023.
Liddell rendeix una absoluta devoció al cineasta suec. De fet, a Vudú (Temporada alta 2023), ja va fer la primera picada d’ull perquè, així com el director suec va preveure com volia que fos el seu funeral, també Liddell assajava com hauria de ser el se propi comiat.
La veritat és que el discurs de la Liddell, sempre tant controvertit, ara ha resultat ser menys trencador, i cansava un pèl la seva cantarella cridada. Pel que fa a les imatges arriben al paroxisme. Les dues hores de Dämon acaben cansant més que les sis de Vudú. Les metàfores són palmàrties. De Crits i murmuris explicita la referència de "cuatro mujeres de blanco en una habitación roja".. De la volntat de vomitar de l'actor, ho transforma en una neteja des baixos en un bidet de joguina per convertir-ho en aigua beneïda per a les primeres fileres del públic. Per la darrera escena deixa anar una sintonia infantil de "That's all folks". Ara sí que va aixecar un aplaudiment esponati (creient-se que era el final) la sentència "El teatro es tiempo. El tiempo mata". Lidell, com Shakepeare, sempre es pot extreure alguns instants sublims, per desafortunada que sigui la producció. Aquest cop, aquesta baixada als inferns resulta bastant prescindible.
