Creadora d’uns espectacles que no ofereixen concessions al públic, l’artista porta a escena el sepeli del conegut cineasta.
Encara no fa un any, la creadora de Figueres fascinava el públic del Temporada Alta convidant-lo a celebrar el seu propi funeral, una cerimònia feta d’imatges poètiques que es titulava Vudú (3318) Blixen i que ja contenia referències al cineasta Ingmar Bergman. Va ser el primer d’un seguit de funerals escènics que s’aproximen a la idea de la mort des del moment en què se’n comença a presagiar l’arribada. Si Vudú era un viatge al funeral de la pròpia artista, a Dämon confirma els dimonis que l’envolten sota la influència d’Ingmar Bergman. La trilogia acabarà amb Eón, o la lluita de Liddell “per desaparèixer totalment de l’escenari”, com anuncia ella mateixa.
A Dämon assistirem al funeral que Bergman va dissenyar per a si mateix, encara que també veurem referències a les creacions preferides de l’autor, com Un somni de Strindberg, una de les obres que Bergman va posar repetidament en escena. A Dämon, la porten de nou a escena els mateixos actors i actrius que després recrearan el funeral de Bergman, uns intèrprets procedents del Dramaten, el principal teatre de Suècia, on el dramaturg i cineasta es va formar, on va treballar molts anys i des d’on va transformar l’escena del seu país. Dimonis, somnis i fantasmes, en una creació en la qual veiem un Bergman que aspira, en els seus últims dies, a una mort dolça, que segueix en directe per televisió el funeral del papa Joan Pau II i que encarrega una caixa de fusta exactament igual a la que es va utilitzar per al Sant Pare per al seu propi enterrament. El de Joan Pau II va ser un funeral multitudinari retransmès per tot el món. Del de Bergman poc se’n sap, encara que ara arriba a escena tal com ell mateix el va dissenyar, incloent-hi els himnes que s’hi haurien cantat i les interpretacions musicals que hi haurien sonat.
Angélica Liddell és de les creadores escèniques més vistes i aplaudides, posseïdora d’una extensa trajectòria internacional que va tenir un moment d’inflexió quan, l’any 2010, es va veure amb gran èxit a Avinyó La casa de la fuerza. Era un muntatge de gran impacte, com bona part dels d’una autora que no fa concessions, que porta al límit els seus raonaments. Guanyadora de premis de tant prestigi com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia, va passar molt de temps absent dels escenaris barcelonins, fins que, el 2020, el Grec Festival de Barcelona va programar La letra escarlata i, l’any 2021, Liebestod.
DÄMON. El funeral de Bergman, d’Angélica Liddell, va arribar al Festival Grec precedit de la polèmica generada a Avinyó: a la inauguració al Palau dels Papes, la seva diatriba contra els crítics que, segons ella, la insulten i humilien va ser contestada amb una denúncia per injúries públiques. Un cop vist l’espectacle al Teatre Lliure, val a dir que la interpel·lació als crítics se la treu aviat de sobre, al tram inicial de la funció, i sembla respondre a una pretensió més retòrica que furiosa de desactivar preventivament determinades valoracions i prejudicis que pesen sobre el seu art, titllat per alguns de repetitiu i egotista: “Luego vomita sobre el público la hora de la feroz homilía”.
A la cita barcelonina, va mantenir els noms dels articulistes francesos i va ignorar sobiranament la crítica catalana i espanyola. A més, va voler incidir, a través d’unes paraules projectades, en l’error que suposa coartar la llibertat de l’artista: “¿Acaso el arte es asunto de la policía?”. Queda molt clar que, més enllà de les seves petites venjances personals, l’odi envers la banalitat i impunitat –recalca– dels periodistes i opinadors professionals s’inscriu dins l’homenatge al cineasta suec Ingmar Bergman, que va tenir més d’una trifulga amb la crítica i va desitjar als seus detractors l’eternitat en l’infern. En qualsevol cas, Bergman queda; els crítics, no. La malèfica, atribolada Liddell quedarà també, i serà sobretot gràcies als seus escrits, que en obres anteriors arribaven a les més altes cotes literàries, i aquí se sostenen sobretot per la potència escènica de l’autora-oficiant, pròdiga en inflexions estripades que insisteixen en el grotesc.
El papa Joan Pau II es passeja per l’escenari; un home amb nanisme que sembla sortit de la pel·lícula El silenci (1963) ens mira llargament. Ben aviat irromp la Liddell sobre l’immens escenari, tot folrat d’un vermell sang que tant vol evocar l’habitació de Crits i murmuris (1972) com el dol papal. L’artista ens maleeix aspergint l’aigua amb què acaba de fer-se una ablució vaginal, i ens increpa amb un discurs que pot llegir-se com una continuïtat del de Vudú (3318) Blixen (2023), un espectacle molt més inspirat –i passat de voltes– que es podrà veure el març al TNC.
Transiten pel seu discurs dimonis com els que assetjaven Bergman, a crits o entre murmuris
Esplaiant-se en la decrepitud física i la baixesa moral, ens parla del drama diari del cos –cúmul d’humors i excrecions– entre horribles cuidadors. Inevitablement, retornen algunes imatges d’Una costilla sobre la mesa (2019), el díptic dedicat a l’agonia i mort dels seus pares. En l’apartat més visual, en què la paraula cedeix pas a inquietants composicions figuratives, trobem retaules o quadres vius integrats per gent gran en cadira de rodes, una nena a la qual l’oficiant embena els ulls –“los niños en mitad de toda esta putrefacción”–, joves nues d’aspecte virginal i quatre funcionaris –vetlladors, portadors de taüts– vestits de rigorós negre i amb nas de pallasso. Esgarips, corredisses, passatges bíblics, simulacres de masturbació. Fem mal per ser castigats o per ser perdonats?
Arriba, a la fi, la recreació del funeral d’Ingmar Bergman, que va morir el 30 de juliol de 2007 a les 4 del matí, a l’hora del llop. Havia deixat escrit que volia emular la cerimònia del papa Joan Pau II, que hem vist pul·lulant per l’escenari i de qui es cita la carta als artistes de l’any 1999. Ara la immensa caixa vermella conté un taüt blanc, un grup d’actors del Dramaten d’Estocolm –Bergman va ser director artístic d’aquest teatre– i una violoncel·lista amb la missió d’interpretar la sarabande de la Suite número 5 de Bach, que era el compositor de referència del cineasta i és també el de la Liddell. De fet, quan ella parla de “dar forma a la alegría que hay en mí” –per després autoboicotejar-se amb una cruel acotació–, està referint-se de manera indirecta a unes paraules que el músic barroc va escriure al seu diari, com una súplica a Déu, després de perdre la dona i dos fills.
La creadora ens mira amb una llàstima insidiosa i una compassió potser no tan fingida: tots tenim els dies comptats
La creadora ens mira llargament, amb una llàstima insidiosa i una compassió potser no tan fingida: tots tenim els dies comptats. Transiten pel seu discurs dimonis com els que assetjaven Bergman, a crits o entre murmuris –hi ha més d’un record per a aquella morta obligada a inquietar els vius–. El text conté, parafrasejades, algunes cites dels quaderns de treball del cineasta i, sobretot, del llibre de memòries La llanterna màgica (1987). Es recorre també, amb obstinació, a un passatge d’El somni (1901) de Strindberg que expressa la pena que li inspiren les criatures humanes al personatge diví que les contempla. És aquest darrer dramaturg, per cert, qui proporciona l’insult que clou la peça, quan s’emplaça els crítics a la pròxima autòpsia de l’artista.
Angélica Liddell ens parla com si fos l’ànima d’una morta a qui han donat a beure la sang del xai degollat en sacrifici. Una nena sinistra –nascuda en diumenge– que se’ns apareix temporada rere temporada. Condemnada a treballar per terror a perdre l’enteniment i amb la pretensió de ser el flagell de l’escena contemporània. I, malgrat tot, sent la temptació de deixar caure la màscara i emmudir, com la protagonista de Persona (1966). Segons ha afirmat ella mateixa, el silenci dominarà la peça que ha de tancar la trilogia. Està per veure de què l’omplirà.
Crítica publicada a El Nacional.cat el 25 de juliol de 2024
