“I jo, quan em moriré?”. Aquesta pregunta se la fa més o menys conscientment o inconscientment tot ésser humà , des del moment en el qual comença a prendre clara consciència de la seva pròpia condició mortal. Però al funeral de Bergman recreat per l’empresa de pompes fúnebres escèniques que dirigeix amb tanta empenta Angelica Liddell, qui la fa, tot adreçant-la a la nostra magnífica creadora teatral, és una tendra criatura que s’acaba de plantejar per primer cop la qüestió . Una mica abans, aquesta mateixa criatura s’ha vist ficada en una escena característicament i radicalment liddelliana, tot i que també tingui el seu punt castelluccià ; una escena en la qual uns cossos joves mig o totalment despullats i encara plens d’eròtica energia han compartit escenari amb uns cossos vells i ja mancats d’energia i d’aparença eròtica que només poden moure’s si algú altre desplaça la seva cadira de rodes. Tot això no ho ha vist pas la criatura (qui tingui tendència a escandalitzar-se amb tot el que fa la Liddell, aquí no trobarà motiu d’escàndol) , perquè portava els ulls embenats per tal de preservar la seva innocència. Però ara que el funeral bergmanià s’apropa al seu desenllaç , i a l’escenari ens hi trobem ja el gran taüt de fusta sense cap mena d’ornaments que el mestre Igmar va voler que li fessin tot prenent com a model aquell altre amb el qual va voler ser enterrat el Papa Joan Pau II, ha arribat el moment en el qual cauen les benes protectores i les criatures perden definitivament la innocència. A la pregunta “I jo, quan em moriré?”, la resposta de la Liddell (pronunciada, això sí, amb prou tendresa com per a no ferir tan tendres orelles) , no pot ser cap altra que “Sempre, sempre”. Fa ben poc José y sus Hermanas ens recordaven (com si ens fes falta recordar-ho) que “Morir lo hace todo el mundo”. Doncs ara la Liddell ens recorda de nou que morir és quelcom que no solament ho fa tothom, sinó que a més a més, ho estem fent ja cada dia de la nostra existència des del mateix moment del nostre naixement. I de pas ens recorda també, com ha vingut fent-ho des de sempre però va fer ja més que mai al seu anterior i excepcional “Vudú (3318) Blixen” ( assegureu-vos d’adquirir entrada al TNC, abans aquestes no s’esgotin) el destí que ens espera a tots plegats. Això, tret que alguna altra circumstància no menys dramàtica ( un prematur accident letal , posem pel cas; o una bala perduda d’aquestes que després de travessar una orella presidencial acaben deixant algun que altre cadàver com a dany colateral) ho impedeixi. En cas contrari, s’obra a l’horitzó un panorama que inclou un ampli ventall de possibilitats. En ell hi caben totes les formes que pot adquirir la decadència física, el complert descontrol dels esfínters i la demència també amb totes les seves variants, per posar uns quants aclaparadors exemples. La sang i la merda barrejades, mentre l’oblit converteix la memòria en un camp de batalla en el qual cada nou cadàver , és un nou record perdut.
Després d’haver començat a planificar el seu propi funeral al ja esmentat i maratonià (sis hores magistrals )“Vudú”, ara la Liddell s’ha volgut centrar en el funeral que va planificar per a ell mateix un dels seus creadors de capçalera, l’incommensurable Ingmar Bergman, pel qual, per cert, sento a nivell personal la mateixa devoció que sent la Liddell. Deia Bergman que el roig encès era el color de l’anima. I és per això que va tenyir d’intens vermell les parets entre les quals es retroben les una mica txékhovianes germanes de “Crits i murmuris”, reunides de nou per tal d’acompanyar a una d’elles ara que li ha arribat l’hora de la seva agonia mortal. En aquella colossal i colossalment dolorosa obra mestra cinematogràfica, fins i tot els fosos en negre que s’utilitzen al cinema per marcar la transició entre escenes ,es convertien en fosos en vermell. I per aquesta mateixa raó, al seu muntatge teatral de “El rei Lear” Bergman prescindia de cap altre element escenogràfic, tret d’unes altes parets de tela ben vermelles. Quan la tragèdia arribava a la seva fi , i els cadàvers de Cordèlia i el seu pare es situaven ja al centre de l’escenari per tal de donar testimoni del desgavell criminal al qual pot conduir la conducta humana, i quan els supervivents intentaven pal·liar el desastre tot donant a entendre que d’ell en sortiria una forma de poder més humil i generosa, Bergman li tancava la porta a l’esperança, feia que els teòricament bondadosos salvadors del regne tornessin a aixecar les espasses per enfrontar-se entre ells, i deixava que les parets de tela vermella color ànima caiguessis damunt els personatges i els seus intèrprets. I en aquest sentit s’apropava desesperançadament d’allò més a l’obra teatral d’August Strindberg “Un somni”, que el seu mateix autor va definir com l’obra que més dolor personal li havia comportat a l’hora d’escriure-la. Bergman tenia veritable fixació ( la va dirigir en quatre ocasions) per aquesta peça escènica estructurada a la manera aparentment desestructurada com sens presenten els somnis , de la qual en va fer una reeixida adaptació televisiva l’any 1963 que podeu trobar fàcilment a youtube. I qui tingui present la filmografia de Bergman, recordarà que aquesta és també l’obra que s’està assajant a “Després de l’assaig”i de la qual s’extreu la cita amb la qual finalitza l’admirable “Fanny i Alexander” : “Tot pot passar. Tot és possible i probable. El temps i l’espai no existeixen . En un marc fràgil de la realitat, la imaginació gira, teixint nous patrons”.
Una cita que també té present Angelica Liddell: el seu muntatge no solament inclou fragments representats extrets de l’obra de Strindberg, sinó que alhora n’introdueix un grapat de referències menys literals però igualment deutores (la presència del cec, sense anar més lluny) d’aquell somni fet teatre creat pel sempre turmentat autor de “Sonata d’espectres”. I des del seu torrencial monòleg inicial, introdueix també l’exclamació que es repeteix un i altre cop al text de Strindberg, i que ella es fa alhora del tot seva: quanta, quanta pena fan els essers humans!. Per cert: a “Sonata d’espectres”, Strindberg deixa anar unes quantes afirmacions que també ressonen amb força a “Dämon”. I després de dir-nos que quan no hi ha esperança només resta la desesperació i assegurar-nos que les persones nascudes en diumenge, com ara la nostra Angelica, poden veure coses que no podem veure la resta de mortals, ens assegura també que escoltant el silenci, es pot arribar a escoltar precisament allò que les paraules oculten. Potser per això mateix, Liddell ha decidit que l’últim lliurament del tríptic funerari iniciat amb “Vudú” i que finalitzarà amb “Eón”, tindrà el silenci com a banda sonora. I tot i que tampoc serà el primer cop que es quedi amb la boca tancada, de ben segur que això suposarà per a ella un notable esforç, donat el paroxisme extrem al qual pot arribar quan deixa anar un monòleg com ara el que ocupa bona part de les dues hores de durada de “Dëmon”: un monòleg vesat amb la seva vehemència habitual entre els grans i alts cortinatges d’un roig encès salpicat amb tocs de volàtil blanc que , al Lliure, agafen el seu màxim protagonista. A l’ombra de l’imponent Palau Papal d’Avignon, l’espai escènic no podia lluir per complert la seva vermellor : les venerables pedres imposen el seu peatge. Però aquí, el roig de Bergman marca per complert l’atmosfera de la proposta, mentre que el blanc et pot evocar alhora la cambra mortuòria en la qual tenia lloc el miracle de la resurrecció filmat a “Ordet” per aquell altre admirable mestre de Bergman que va ser Dreyer. Que pel Palau Papal d’Avignon emergís la figura del Papa Joan Pau II tot beneint l’escenari, no deixava de ser una ben lògica picada d’ullet. Però el Papa compleix igual de bé la seva funció al Lliure, perquè , siguin representats on siguin, els espectacles de la Liddell en tenen sempre quelcom de laica cerimònia sacra amb trets de consagrada blasfèmia . I aquí, és el mateix públic el que rep la benedicció de la suma sacerdotessa, mentre rega el cap dels espectadors amb l’aigua que en resta d’un rentat vaginal, i que distribueix amb l’ajut de l’hisop que porta a la mà.
En aquesta cerimònia laica que gairebé ens dona la benvinguda en companya del festiu tecno de The Chemical Brothers, i que ens acomiada dues hores més tard tot convidant-nos a deixar de banda els sentiments de culpa pecaminosa amb arrels judeocristianes que mai no acabem de deixar de banda, tot gaudint del synthpop de Pet Shop Boys i el seu “It’s a Sin” , les partitures de Bach que Bergman va marcar per tal que es poguessin escoltar al seu funeral hi tenen també un significatiu protagonisme. Però malgrat els esforços dels cantats i de l’excel·lent instrumentista que intenta que soni amb força el seu cello, els inquietants sorolls que s’escolen des de fora , ofeguen la bellesa de la partitura i dels cants corals de la cerimònia funerària. La bellesa de l’art que ens ha de servir per a sublimar els nostres pànics , es veu sacsejada per unes interferències sonores capaces de diluir el miratge que pot provocar l’obra d’art. I malgrat tot, aquesta Liddell que maleeix la crítica i tots els seus representants (en cas que siguin francesos; en cas que siguin d’altres indrets, no paga la pena ni maleir-los , perquè el seu status resulta més aviat insignificant) , sembla permetre’s també de tant en tant els seus interludis d’esperança i rampells d’alegria , entre tanta desesperança generalitzada. Però també aquests interludis i aquests rampells poden ser un pur miratge. Tornant a “Un somni”. En aquella obra tan present al muntatge de la Liddlell i escrita per Strindberg quan tot just acabava de sortir d’un episodi amb trets psicòtics, la filla del déu vèdic Indra decideix baixar a la terra per tal de conèixer de primera mà les angoixes que experimenten els humans, ben convençuda que aquests poden trobar sempre una sortida capaç d’alleugerar el seu patiment. Però a mesura que els somnis van encadenant una misèria darrera de l’altra , i a mesura que ella mateixa es veu ficada en inferns domèstics que ni la teologia, ni la filosofia n la resta de ciències humanes poden alleugerir malgrat la petulància amb la qual sovint es presenten, el seu encoratjador optimisme va desapareixent. I acaba per no veure altra sortida que tornar cap el cel protector de les divinitats, mentre cada cop insisteix més en reafirmar la llàstima immensa que li desperta aquesta colla d’humans , tan desconcertats com desconcertants, tan famèlics d’amor com incapaços d’evitar que el desamor es converteixi en odi quotidià, tan donats a voler presentar-se com a idealistes com impotents alhora de materialitzar els seus ideals, tan convençuts d’estar sempre patint les injustícies que els altres els inflingeixen com cecs a l’hora de reconèixer les que ells mateixos provoquen.
Però tornem a Bergman i a la Liddell. Com no podia ser d’altra manera, la creadora evoca també l’excepcional “Persona” ,el film més agosaradament experimental del mestre. Aquell en el qual va contribuir amb genialitat a polvoritzar les lleis de la narrativa clàssica. Aquell que comença mostrant-nos la llum del projector abans que comenci la pel·lícula i que, en un moment determinat , ens mostra com es crema el cel·luloide de la mateixa pel·lícula que estem veient, produint així una ruptura total entre la mirada fascinada de l’espectador que tendeix a identificar-se amb les imatges que contempla, i la realitat de la imatge que al cremar-se deixa ben al vista tota la seva ficció. I aquell que al llarg dels seus primer minuts realitza un encadenat de brutals escenes aparentment inconnexes que finalitza quan, tot just abans d’aparèixer el títol del film, allò que semblava ser un cos mort que jeu al dipòsit de cadàvers es transforma en el cos viu d’un nen que podria ben bé ser el nen de “Dämon”. Un nen que quan surt de sota el llençol que tot just segons abans semblava ser un sudari, apropa la seva mà com si i intentés tocar-lo al rostre d’una dona projectat en primer pla a una pantalla. Com és ben sabut, en grec antic una “persona” no és altra cosa que una “màscara”. A la pel·lícula ,la màscara que ha decidit deixar de ser-ho , correspon a una actriu que ha deixat de voler actuar, i s’ha quedat voluntàriament muda tant a l’escenari com a la vida. Aquest mutisme, potser anticipa el del tercer lliurament d’una trilogia que va començar fent un cim gairebé insuperable amb “Vudú”, però que segueix estant a una molt elevada altura. I no m’estranyaria gens que la Liddell es sentís del tot identificada amb aquesta actriu que no vol actuar per tal que caiguin les màscares que portem les persones... encara que sàpiga que potser resulta impossible deixar d’actuar fins i tot quan volem esborrar els paranys de l’actuació. En qualsevol cas, ara sabem que la Liddlell , a banda de carregar amb la culpa- ara que ja son morts - d’haver desitjat alguna vegada la mort del pare i la mare, veu també fantasmes , com li passa a tothom que hagi nascut un diumenge. Tot i que diria que els fantasmes que veu la Liddell sens poden aparèixer a qualsevol de nosaltres, hàgim nascut el dia de la setmana que hàgim nascut. Decididament, ja es ben veritat que els humans fotem pena! I mentre tant, seguim esperant ( com ara ho fan també un grapat de protagonistes de la filmografia bergmaniana) que Déu s’animi d’una vegada a dir alguna cosa, tot i que l’espera comença a resultar desesperant.
