Terebrante

informació obra



Intèrprets:
Angélica Liddell
Vestuari:
Angélica Liddell
Escenografia:
Angélica Liddell
Direcció:
Angélica Liddell
Autoria:
Angélica Liddell
So:
Antonio Navarro
Sinopsi:

El dolor és una constant en l’obra d’Angélica Liddell. Per tant, que arribés l’encreuament amb el món del flamenc només era qüestió de temps i maduresa. Com diu la mateixa artista, no cal cantar ni ballar per ser flamenc, només et cal una causa. I aquesta causa pura és el seu sofriment. Un mal de l’ànima que porta com a adjectiu el mot terebrante: el patiment causat per perforar una part del cos ja adolorida. Un dolor que no mata, embogeix. Un monòleg inspirat per la figura del cantaor gitano Manuel Agujetas i la siguiriya, un cant de vetlla, d’amor i mort, tràgic i solemne. El món de la Liddell travessat pel quejío —l’ai primigeni i atàvic— i una frase de Schopenhauer: “Cap a la bellesa pel camí del dolor”.

Crítica: Terebrante

23/11/2021

Quan la pinça patina

per Jordi Bordes

Angélica Liddell ha de reposar uns mesos. Deixar que pugui girar els seus dos darrers treballs (d'una contundència textual i una plasticitat aclaparadors): Liebestod i The Scarlet letter. El Temporada Alta té molta paciència amb la creació d'aquesta actriu que necessita desbordar l'espectador d'imatges, de repetició, d'un ritual sovint un punt sàdic però, habitualment, justificat i elevat a l'enèssima potència per la coherència dramatúrgica.

La cap de cartell del cap de setmana de programadors (al costat de Bros de Castellucci i Sonoma de La Veronal) se li ha caigut la pinça. La voluntat era valenta com sempre. Treure el dolor del flamenc que l'emparenta amb la vida i amb el seu teatre, que res deixa a la comoditat amable sense extreure ni una sol quejío. Renunciar també al seus esperats monòlgs i cedir el text (i projectats) a algunes rèpliques d'El Agujetas. Reivindicar com a imatges icòmiques les referències a les guitarres flamenques (en un abocador) o al carro i la bandera gitana i el cabró per a supersticiosos. Hi inclou, molt puntualment, un parell de personatges que transiten sense preveure una raó dramaturgica. Són, això, sí una amenaça a la seva vulnerabilitat. El seu karma blanc, pur ingenu contrasta amb la força diabòlica de la Liddell en els seus múltiples quadres. La imatge de cal dentista és tant repugnant com la de l'operació de circumcisió de Gènesis 6, 6-7. Prvocoa tant fàstic (que no dolor) que es converteixen en riallades nervioses.

Finalment, el quadre en què es banya en alcohol, com a fórmula per superar un dolor (que no s'ha expressat en l'escena) procura ser catàertic. Com aquells sacs de sorra que deixava anar al centre de l'escenari, durant més d0un quart dhora, com a única acció, a La casa de la fuerza. Però el vi s'escola cames avall i no fa el volum del terra. Les botelles es van escampant com un botellot al parc de La Devesa. Caos i desordre. Segurament, en algun replec del pensament de Liddell hi ha una expressió dolorosa, una mirada de fit a fit a la por i l'amenaça. Però, aquest cop, no s'ha traslladat a l'escena. L'entrega fisica i la degradació del seu cos per a què l'espectacle arribi a extrems insòlits és absoluta però, sense un guió que ho aliniï sona gratuït. Té la força i la profunditat però no la clarividència. Aquest és el mal. Cal que Liddell guardi aquest muntatge, que és fallit a la vista del públic. En el risc hi ha l'error. No passa res. Bo és reconèixer que no hi ha hagut la comunió i no donar-li més voltes (o girar-lo com un mitjó fins que es trobin els connectors que haurien de projectar a platea i que, ara, semblen desactivats).