Terebrante

informació obra



Intèrprets:
Angélica Liddell
Vestuari:
Angélica Liddell
Escenografia:
Angélica Liddell
Direcció:
Angélica Liddell
Autor:
Angélica Liddell
So:
Antonio Navarro
Sinopsi:

El dolor és una constant en l’obra d’Angélica Liddell. Per tant, que arribés l’encreuament amb el món del flamenc només era qüestió de temps i maduresa. Com diu la mateixa artista, no cal cantar ni ballar per ser flamenc, només et cal una causa. I aquesta causa pura és el seu sofriment. Un mal de l’ànima que porta com a adjectiu el mot terebrante: el patiment causat per perforar una part del cos ja adolorida. Un dolor que no mata, embogeix. Un monòleg inspirat per la figura del cantaor gitano Manuel Agujetas i la siguiriya, un cant de vetlla, d’amor i mort, tràgic i solemne. El món de la Liddell travessat pel quejío —l’ai primigeni i atàvic— i una frase de Schopenhauer: “Cap a la bellesa pel camí del dolor”.

Crítica: Terebrante

25/11/2021

El silenciós cante jondo d'un cony fumador

per Ramon Oliver


Ja ho diu la mateixa Angélica en el text de presentació del seu nou espectacle : “enlloc de disparar a algú, escric. És una sort, oi?”. Doncs sí, és una sort, i nosaltres li estem agraïts. Cert també : de vegades ens llença a la cara  des de l’escenari imatges que en tenen quelcom de tortura, com ara la terrible sessió odotonlògica enregistrada en vídeo que inclou en aquesta proposta. Però sempre et queda el recurs de no mirar , com va intentar fer bona part del públic present a la representació gironina de “Terebrante”  , mentre un altre sector dels assistents exorcirtzava el seu neguit dental amb sorolloses exclamacions i alguna que altra nerviosa rialla.¿ Què hi feien a l’escenari aquelles imatges , es pot preguntar l’espectador – especialment, l’espectador  poc familiaritzat amb l’univers Liddlell-  que ha llegit en algun lloc que el nou espectacle de la creadora de Figueras, era l’espectacle seu més directament vinculat al món del flamenc? I la resposta és en el fons ben senzilla. Amb flamenc o sense flamenc, gairebé tots els espectacles de la Liddlell tenen el dolor com a personatge invitat. Com ella és molt seva, el dolor del que té ganes de parlar i que li ve sempre de gust exterioritzar, és el seu propi dolor. Però no està de més que el públic que assisteixi a les seves doloroses cerimònies escèniques senti també la urpada dels seus propis dolors , i de la pròpia por davant la sempiterna amenaça del dolor emocional, psíquic o físic. I qui pot negar que una visita al dentista tan extrema  com la que ens mostra la Liddlell , remou de forma ben contundent la por al dolor ?

Tornant al text de presentació, la Liddell, després de recordar-nos que (per sort) a l’escenari pot assassinar amb total llibertat sense necessitat de disparar cap pistola, en recorda alhora que a l’escenari es pot també suïcidar “un milió de vegades”. I , sense haver-los comptabilitzat, el cert és que la xifra de suïcidis escènics sortosament seguits d’un ràpida resurrecció que porta acumulats la Liddell, resulta certament espectacular. I el més recent, el trobem en la voluntat d’arribar al coma etílic sense recuperació possible que Angélica mostra quan arriba el tram final i més visceralment potent d’un “Terebrante” que no sempre assoleix la força contundent d’aquesta borratxera sense fi ; una borratxera digne de l’etapa més arrauxadament autodestructiva de Chavela Vargas, o de l’al·lucinada ingestió de mezcal ben barrejat amb altres destil·lats alcohòlics a la qual es lliure en pla letal el cònsol de Malcolm Lowry a “Sota el volcà”: com la Liddlell també té la seva etapa mexicana, és ben possible que hagi tingut alhora  ben presents aquests dos referents.

En qualsevol cas, aquesta vegada la Liddell ha decidit no parlar-nos amb paraules ni dels seus dolors i penes, ni de les seves filies i fòbies, ni d’aquesta mena de feministes que li provoquen arcades , ni dels francesos snobs , cultes i “chics”  dels quals se’n en fot tant com pot mentre li segueixen subvencionant tots els seus capricis artístics , ni del pànic més o menys latent que li provoca que un dia el món , els espectadors, els programadors de grans festivals i els subvencionadors la comencin a veure com un frau (com és possible que no se n’hagin adonat encara?, es pregunta a ella mateixa en els seus moments més baixos). Aquest cop, els vigilants de la correcció política convertida en nou dogma ( uns vigilants que cada dia fan també més por )  no hi tenen res a fer, ni tenen cap monòleg provocador al qual clavar-li la dent. I pel que fa als vigilants, ja està bé, que aquest cop es quedin sense carnassa. Però pel que fa a totes les persones que esperem sempre amb delit que Angélica obri la boca i deixi anar esmolats exabruptes farcits de dolorosos (com no?) apunts autoreferencials , la pèrdua ens resulta també massa dolorosa. I pel que fa a l’estructura del mateix espectacle, es revela com una pèrdua irreemplaçable. Els monòlegs de la Liddlell , acostumen a donar-li sempre una magnífica coherència racional o irracional a les imatges que l’acompanyen; unes imatges que, per cert, en aquests darrers espectacles seus, em semblen més castelluccianes que mai. I els monòlegs de la Liddlell capaços de provocar moltes granellades, brillaven de forma rotunda en les dues magistrals propostes anteriors de la creadora, “The Scarlett Letter” i “Liebestod”.

Però aquest cop la Liddlell ha optat per callar-se . I per deixar que les úniques paraules que mostra l’escenari, siguin paraules escrites en les quals hi podem llegir un grapat de sentències emeses pel  cantaor Manuel Agujetas: paraules que aquest llegendari representant del millor cante jondo va deixar dites, i que ens parlen  sobre el dolor que s’expressa mitjançat el quejio flamenc. I sobre la necessitat que el veritable flamenc fet seguiriya gitana es fonamenti en el patiment, i que aquest patiment no en tingui res d’impostat. I sobre el silenci absolut que s’imposa després que  el cante jondo hagi deixat a la vista el seu tràgic entramat, i l’exhaust cantaor s’hagi quedat buit per dins.

La Liddlell, partint d’aquestes paraules, té la gosadia de voler oferir un espectacle en el qual no s’escolti ni una nota de flamenc , però que s’apropi des d’aquesta absència a l’essència del flamenc jondo  que és també essència  de dolor. Però la manca de discurs verbalitzat deixa les imatges sense veritable punt de referència. I tampoc la possible voluntat d’atorgar-li al conjunt un format oníric a la manera lynchiana (quelcom que mai m’hagués passat pel cap si no ho hagués vist escrit al dossier de premsa de l’espectacle) acaba aquí d’agafar forma. La Liddlell es presenta a l’escenari per primer cop  exhibint aquell tarannà reptador tan seu, baixant-se les calces mentre realitza –aquest cop, sí- un inversemblant conat de ball flamenc desestructurat, , i demostrant-nos que els llavis de la boca no son els únics llavis amb els quals una dona com ella es pot fumar una cigarreta . I s’acomiada de l’escenari després d’haver-lo deixat ben empastifat amb les més variades formes d’alcohol bevible,  en el ja esmentat etílic darrer tram final de l’espectacle. I entre aquesta irrupció i aquesta desaparició, va encadenant imatges amb resultats irregulars. De vegades, aquestes  resulten poderoses : la  sorollosa pluja d’un grapat de guitarres ,constitueix en aquest sentit un dels punt culminants de la proposta. En d’altres ocasions, queden encallades en un “loop” repetitiu que aquesta vegada  està lluny d’assolir la força assolida en altres espectacles : el ritual cerimoniós al voltant de la figura del mític mascle cabró , cau en una certa monotonia mancada d’aquell rampell tel·lúric i salvatge que esperes de la creadora. I per l’escena hi desfilen també personatges massa enigmàticament desconnectats del conjunt com per a no arribar a semblar un xic accessoris. Esclar que si la Lidslell s’hagués animat a parlar, potser , sense necessitat de donar-li concreció a l’enigma, aquest ens hagués semblat més poderosament integrat en un tot. El silenci, té un preu.