Hands Up

Nous formats | Dansa

informació obra


Coreografia:
Agniete Lisickinaite
Intèrprets:
Agniete Lisickinaite
Autoria:
Agniete Lisickinaite
Sinopsi:

Acció performativa de dansa i moviment que se centra en la cultura de la reivindicació i la cossifica en una posició física concreta, amb les mans amunt. Des d'una visió sociològica, aquesta recerca artística se situa en el context dels esdeveniments mundials recents i posa en valor la cultura de la protesta no-constructiva. Una forma propícia perquè arreli l'anarquia. Per visibilitzar la distància entre compromís i rendició, entre reconciliació i resistència. La tesi és que no hi ha una única veritat ni una única resposta. Agniete Lisickinaite ens convida a fer un recorregut reivindicatiu, tot aixecant les mans, per comprovar-ho.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Hands Up

11/09/2023

El cos, l'eslogan infal·lible

per Jordi Bordes

Els eslògans són, potser, els pitjors enemics del que propugnen. Perquè la simplificació porta el relat sense matisos, que sovint cau en l'ostracisme. Potser per això, la manifestació de totes les causes de. Agniete Lisickinaite llueix uns rètols amb missatges antagònics al davant i al darrere. En la performance posterior en un espai interior en què es projecten escenes de fals directe de l'acció itinerant ella acaba confiant només al cos. Sense consigna, sense fronteres, pits desprotegits per acabar topant amb un fet que sigui irrefutable.

En una Catalunya convulsa per manifestacions amb consignes i reclamacions històriques com el 15M ("No hay pan para tanto chorizo"), els 11S i 1-O ("Els carrers seran sempre nostres") o els 8M ("Sí és sí") sabem el perill que les cites caiguin en el ridícul o la incomprensió. La performer lituana opta per ajuntar els dos universos contraris en la mateixa moneda: Són les dues carrers de la moneda dir que es voti a Trump o que cal que Amèrica torni a pensar primer; Que cal vacunar-se i que no es creu amb la conxorxa de la Covid, per exemple. Al final, sempre hi ha els cossos que aguanten els cartells. El ciutadà d'a peu llegeix els rètols i aplaudeix la brillantor del sil·logisme però obvia la persona que el subjecta, que el defensa. I són els ciutadans els que alcen els braços i defensen les idees, siguin les que siguin, amb major o menor coherència o capacitat d'argumentar l'extrem que hi apareix escrit. En aquest desencant per la utopia hi ha altres espectacles que, en clau de reflexió desenvolupada en una peripècia teatral en deixen rastre: Un bon exemple és Jordi Casanovas amb textos controvertits com Alguns dies d'ahir, Jauría o Immunitat.

El gest d'aixecar els braços durant minuts és una expressió corporal que el cos no està acostumat, que esdevé antinatura i una primera evidència a contravenir amb la grisor imperant. Ajuda a veure el món des d'una actitud diferent com aquell exercici interessant que caminar d'esquenes durant una hora de Reverse.