Immunitat

informació obra



Direcció:
Jordi Casanovas
Autoria:
Jordi Casanovas
Intèrprets:
Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Borja Espinosa , Vicenta Ndongo, Ann Perelló
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Enric Vinyeta
Ajudant de direcció:
Carla Tovias
Sinopsi:

Sis persones que no es coneixen entre elles són convocades per participar en un mostreig demogràfic per a la millora de la gestió de futures crisis. Les reuneixen en una sala sense poder mantenir contacte amb el món exterior. Els han assignat un nombre i una capseta amb dos polsadors. Un de verd i un de vermell. Una intel·ligència artificial els farà preguntes relacionades amb la gestió política de la pandèmia de la covid-19 i ells hauran de votar. Ells hauran de mostrar tot allò que creuen que pensen i allò que encara no saben que pensen. La ràbia i la frustració, acumulades després de tants mesos de restriccions, tragèdies i desgast, aviat afloraran per posar a prova el senzill sistema democràtic que els ha plantejat la computadora: Votar sí o votar no. 

Crítica: Immunitat

27/07/2022

Fins on punxem la vacuna?

per Jordi Bordes

Treball meritori de Jordi Casanovas amb un repartiment estel·lar de sis actors. Potser d'entrada, recorda a la comèdia perversa d'El mètode Grönholm. Però, de seguida es veu que aquesta comèdia agafa uns tons més brutals, com aquell Sopar amb batalla, del propi Casanovas, també amb un ampli repartiment. Ara, l'autor i director ha volgut entrar en la controvèrsia de la pandèmia. Sense voler qüestionar les raons d'aquest virus, posa en litigi en el com es va gestionar socialment, a través d'una política entre paternalista i autoritària. Fins a quint pun clava la injecció fins al fons per treure-hi tot el pus? És imprescindible fer-ho, ara? Casanovas enfronta sis personatges en unes actituds i amb unes trampes al solitari. El sistema, a través d'una aparent objectiva intel·ligència artificial, procura aconseguir una mena d'immunitat de grup, repetint una amenaça latent a través del qual el sistema segueix dominant la voluntat dels individus.

La forma plantejada érs la d'una mena de joc interactiu, que no té normes i que les van descobrint i buscant l'esquerda per controlar una situació d'inferioritat humana davant dels referèndum de cada prova. El perfil dels personatges permet fer caricatura de l'empresari que s'ha fet ric gràcies a les ganes de festa ("Tinc 10 metres d'eslora però encara no entenc res") i alhora d'empatitzar amb els fills de les víctimes. Casanovas flirteja amb el teatre document, tot i que en ficcionalitza els personatges (qui deu estar al darrere del compte @coronaDades de twitter? I quin caràcter podria sorgir de la brometa constant del compte de @coronaVid19, del mateix twitter?). En aquesta reunió de persones anònimes (que aniran desvetllant la seva identitat i projectant els seus desigs) hi ha uns herois (encara que anònims) de la crisi. Que han guanyat una posició de poder a través de defensar una sola idea, sense qüestionar-la per enfortir-la i que acaba resultant tant inexacta com les que se l'hi oposen. És una aproximació interessant però que dificulta la identificació perquè, en realitat, la majoria de ciutadans es va limitar a aceptar les ordres i no rebel·lar-s'hi. Sigui per por del virus o de les conseqüencies en forma de multa. O, símplement, per mandra. O per pragmatisme.

L'any passat al Grec es va poder veure una ficció sobre la Covid451, de Sergio Blanco en què hi intercedien metges i sanitaris que havien viscut la pandèmia en primera línia. La temporada 20/21 del Lliure, de fet, ja havia obert en una intensa acció als budells del teatre (Mi nombre es alguien y cualquiera). Ara, Casanovas aporta una mirada crítica, que supera (tot i que també hi flirtegi amb el sentiment de pèrdua, un aire de mig denúncia que també es va insinuar a l'storywalker Que se la mengin els coloms, del FITT 2020). És una mirada directa, valenta però que atempta només contra els que van defensar una posició intransigent, que deixa indemnes els que van deixar-se fer. I potser caldrà plantejar-se més endavant quina responsabilitat té cadascú en aquesta passivitat, quasi tant errònia com totes les altres. El temps dirà. Immunitat respon prou bé a ser un dinamitzador de converses posteriors a la funció. No deixa indiferent. El treball dels sis actors és també prou meritori. Procurtant ensenyar, lentament, les motivacions de cadascú i amb unes reaccions d'odi a una certa empatia amb els altres desconeguts. Són punts de vista ficcionats, subjectius i que no poden blanquejar o culpabilitzar cada sector que representen.