Potser en el títol d'aquesta crònica hauria d'haver elimina el “post”...per què en realitat, el virus continua actiu, fent baixades i pujades però continua actiu en definitiva. Per tant, realment estaríem parlant dels dos penosos anys viscuts, quan encara seguim amb l'ensurt al cos? Per altra banda, les autoritats polítiques fa temps que no prenen decisions al respecte....i tot aquest preàmbul que segurament mereixiria un debat d'altre mena, o potser una altre peça teatral, encara més actualitzada, sí que enganxaría, ara sí, amb “Immunitat”.
Aquí, ens hem d'imaginar que el malson ha acabat, però continuen els dubtes sobre la veracitat o no de moltes coses, o de moltes decisions que s'han près, o els efectes que aquelles decisions han implicat en l'ésser humà.
I aquí entra en acció Jordi Casanovas, un autèntic expert en el thriller polític i social, i segurament valent, molt valent, per què ha estat dels primers en escenificar els molts dubtes que continuen sense resoldre's...i per això, segurament ell no dona solucions. Segurament per què no n'hi han o per què hi han moltes.
En tot cas, sumament interessant sis retrats de persones afectades directament pel virus (no físicament, potser en éssers propers amb ells, però sobretot emocionalment afectats). Sis personatges tancats en una mena de despatx (molt semblant a “El mètode Gronholm”), assetjats per una inteligència artificial (les I.A. que ens dominaran en un futur, si no ho fan ja) que els qüestiona la seva manca d'unitat a l'hora de prendre decisions per seguir endavant amb aquella mena d'interrogatori. La unitat, o la desunió, primer dels temes que tracta l'obra, directament relacionat amb la pandèmia. Si haguessin estat tot més units, les coses haurien canviat. I potser amb aquesta unió, algunes decisions preses precipitadament haguessin pogut canviar.se; potser aleshores, amb més unio, i no tanta presssa, sense cribatges, s'haguessin salvat més vides. Tot això en boca de sis personatges completament diferents però que acabaran tenint algun lligam. Un autèntic judici coral que manté l'atenció de l'espectador durant hora i mitja intensa, amb algun toc humorístic hàbilment introduït per què ajudi a soportar aquella claustrofòbia.
Curiòs també veure la reacció de l'espectador durant l'obra. Molts assentiments amb el cap, molts de nosaltres ens podem veure reflectits en qualsevol d'aquells personatges, que acabaran relacionant la política, la sanitat, la tercera edat o alguns dels negocis que han estat més afectats per la pandèmia.
I, finalment també, curiòs veure cóm molts dels espectadors s'hi van identificant, perquè de ben segur són converses que han tingut a casa desenes de vegades, però encara no les havíem vist a l'escenari. I d'aqui la valentía del pràcticament pioner a l'hora d'escenificar el tema, Jordi Casanovas.
Potser podríem haver anat més lluny, i plantejar possibles solucions però és que segurament no n'hi han, almenys de moment, Potser l'esperança sería aquesta crida a la unitat, segurament un tòpic, però deixem.ho en “esperança”, està bé. Lluitar junts hauria estat una autèntica vacuna, una assegurança que potser ens hauria donat la immunitat que l'obra representa.
