Immunitat

informació obra



Direcció:
Jordi Casanovas
Autoria:
Jordi Casanovas
Intèrprets:
Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Borja Espinosa , Vicenta Ndongo, Ann Perelló
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Enric Vinyeta
Ajudant de direcció:
Carla Tovias
Sinopsi:

Sis persones que no es coneixen entre elles són convocades per participar en un mostreig demogràfic per a la millora de la gestió de futures crisis. Les reuneixen en una sala sense poder mantenir contacte amb el món exterior. Els han assignat un nombre i una capseta amb dos polsadors. Un de verd i un de vermell. Una intel·ligència artificial els farà preguntes relacionades amb la gestió política de la pandèmia de la covid-19 i ells hauran de votar. Ells hauran de mostrar tot allò que creuen que pensen i allò que encara no saben que pensen. La ràbia i la frustració, acumulades després de tants mesos de restriccions, tragèdies i desgast, aviat afloraran per posar a prova el senzill sistema democràtic que els ha plantejat la computadora: Votar sí o votar no. 

Crítica: Immunitat

20/07/2022

El Grönholm de la pandèmia

per Ramon Oliver

L’ombra d’aquell mètode de selecció de personal (versió “alt standing”) que Jordi Galceran es va inventar fa ja un fotimer d’anys, al qual Sergi Belbel va acabar de donar-li una ben acurada forma escènica ,i  que d’aquí no res tornarà a ser a la cartellera en la seva enèsima edició, segueix sent molt allargada. De fet,  i com ho han vingut a demostrar al llarg d’aquest anys un bon grapat de ficcions teatrals o fílmiques  , el cert és que els fonaments del Grönholm segueixen funcionant d’allò més bé . Fins i tot, aplicats a camps que ja no queden restringits a l’àmbit laboral. I fins i tot, encara que les noves tecnologies  també s’han anat infiltrat en processos de selecció de tota mena que no sempre segueixen ja les directrius analògiques d’altres temps. Doncs, quan està demostrat que les coses funcionen, tampoc no cal prescindir d’elles tot buscant un plus d’originalitat. Així sembla haver-ho entès també Jordi Casanovas,  a l’hora de crear una proposta diguem que una mica conjuntural al voltant de la pandèmia i els seu efectes devastadors i encara no prou analitzats (potser, perquè la magnitud de la tragèdia, encara ens desborda massa com per a poder sotmetre-la a un anàlisi racional en profunditat ?) . Casanovas porta ja uns quants anys creant ficcions derivades de la realitat immediata. De vegades, recorrent a una estructura teatral propera als principis del verbatim. I de vegades , creant situacions  i personatges de ficció que en tinguin alguna cosa de models potser un xic estereotipats de situacions i personatges del tot reconeixibles en el pla d’allò que anomenem “la realitat”. Així passava per exemple a “Alguns dies d’ahir”, una força  eficaç revisió ficada dins de l’àmbit familiar de les de diferents postures i reaccions sorgides al voltant dels fets relacionat amb  l’1 d’octubre. Un molt correcte però força limitat text, escrit amb aquell esperit sintètic que acabava donant-li cert aspecte de “Reader’s Digest” del Procés, més centrat en la seva epidermis que en les seves convulsions internes.  

Alguna cosa d’això, té també aquesta altra obra que comença com una revisió sanitària dels esquemes del Grönholm, passats aquest cop pels criteris selectius dels algoritmes que han vingut a substituir les decisions del moment preses per un simple humà. I sotmès a la mirada escrutadora d’una llum vermella que et fa pensar inevitablement en el vermell ull seminal de Hal 9000, la supercomputadora de “2001, Una odissea de l’espai”, ben capaç d’oblidar-se dels algoritmes i de la funció per a la qual va ser creada, quan veu davant seu un imminent perill de mort amb forma de desconnexió. Per sota d’aquesta llum, passaran els sis seleccionats d’una prova amb forma de mostreig demogràfic que, d’anar bé, s’hauria de convertir en un bon instrument de detecció de les mancances i les fallides  que cal corregir, en previsió de futures crisis similars a la que hem viscut al llarg d’aquests darrers dos anys i mig.  I com Casanovas és un sovint molt bon autor que sap molt bé com enxampar l’espectador, li dona a aquest primer segment una tonalitat propera a la comèdia, abans que els drames pandèmics acabin agafant tot el seu protagonisme. Ben aviat, ens anirem també adonant que aquests sis personatges, són ben representatius de sis col·lectius i de sis maneres sovint  diferents d’entendre el drama sanitari, social i econòmic en el qual ens trobàvem llavors tots plegats ficats fins el coll. I que cadascun d’ells, ha estat preseleccionat  per l’algoritme perquè disposa d’una ben carregada bateria d’arguments per tal de culpabilitzar altres postures també aquí representades... i pot ser també alhora vist com a culpable per la resta d’un grup que (sorpresa, sorpresa!) , només podrà avançar si reacciona sempre donant respostes unànimes. Doncs, ja em direu com es pot fer això, quan justament veus en els altres els màxims responsables de les teves desgràcies, i quan els altres t’observen alhora a tu amb la mateixa mirada culpabilitzadora.

Però també això sabrà suavitzar-ho Casanovas, recordant-nos fins a quin punt, en situacions com aquesta, tothom pot ser alhora culpable i innocent, i que només admetent això, podrem arribar al grau d’immunitat que ens pot fer analitzar de debò les coses i tirar de debò cap en davant. Casanovas troba aquest to conciliador , i troba alhora la forma d’incloure en noranta minuts els perfils majoritaris que han jugat un paper fonamental en els  moments més crítics de la crisi. I aconsegueix així oferir-nos una comèdia dramàtica amb ambicions de comentari social que funciona molt correctament, i ofereix molts solvents interpretacions per part del seu sextet protagonisme. “Immunitat”, compleix així la seva funció. Però alhora, es presenta com un exercici dramatúrgic una mica massa limitat, una mica massa previsible, una mica massa conjuntural.