Encara teniu uns dies per anar a La Villarroel a veure Immunitat, de Jordi Casanovas. L'obra, sorgida d'un encàrrec de Focus i impulsada pel Festival Grec, fa coincidir en un mateix espai representants de diferents grups d'afectats per la crisi sociosanitària del coronavirus i parla dels estralls que ha ocasionat la pandèmia.
Jordi Casanovas és un autor inquiet i sempre pendent de l'actualitat. Quan no fa teatre directament documental ‒és el cas de Ruz-Bárcenas (2014), Port Arthur (2016) i Jauría (2018)‒, estructura les seves ficcions com un poliedre de mirades o punts de vista enfrontats que permetin interrogar la realitat. En aquest sentit, drames èpics com Una història catalana (2013) i Valenciana (2019) constitueixen frescos monumentals de la història recent. Alguns dies d'ahir (2021), que aborda la qüestió del procés independentista català ‒particularment en relació amb els fets succeïts durant els mesos de setembre i octubre de 2017‒ des de les diferents perspectives de quatre membres d’una família, compta ja amb una versió cinematogràfica que s’estrenarà a la tardor.
Immunitat, la nova peça de Jordi Casanovas, explora algunes de les complexes situacions i problemàtiques sorgides arran de la pandèmia. Per descomptat, no és la primera obra que se n'ocupa. A COVID-451 (2020), el dramaturg uruguaià Sergio Blanco va realitzar un exercici d'alterficció i va convidar a escena cinc treballadors hospitalaris, testimonis reals que combinaven el gest documental amb la ficció tutelada. A El·lipsi (2021), en canvi, el gironí Ferran Joanmiquel recorria al verbatim pur i dur per compondre un mosaic de vivències i reflexions entorn de l'emergència mundial per coronavirus. Per la seva banda, Casanovas inventa uns personatges molt creïbles i de perfils ben diferents; tots tenen en comú que van patir molt amb la crisi, però a alguns se'ls atribueix una responsabilitat que els pesa horrorosament.
Per la porta automàtica situada en un lateral entren els integrants d'un sextet actoral de luxe: Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Mercè Pons. Els enunciem aquí per ordre alfabètic de cognoms, si bé al programa de sala apareixen ordenats en funció del número que els organitzadors d'una misteriosa convocatòria han assignat a cadascun dels personatges. L'eficaç escenografia d'Albert Pascual recrea un despatx o sala d'espera amb tretze còmodes butaques, parets de fusta i un sòcol lumínic amb sanefa. La il·luminació de Sylvia Kuchinov juga a favor del format interactiu del suposat sondeig a “la població de mostra”.
En veure aquestes sis persones tan diferents que acudeixen fins a cert punt desprevingudes, és inevitable pensar en El mètode Gronhölm (2003) de Jordi Galceran. Val a dir, però, que aquesta mena de ressorts propis del thriller empresarial són propis de l’escriptura de Casanovas, que ja va fer servir una estratègia similar a Idiota (2015) i que ens té preparat aquí un gir diferent, menys sinistre. D'entrada, hi ha força distància proxèmica i moltes prevencions entre els sis desconeguts que, presumptament, han estat convocats per participar en un mostreig demogràfic amb l'objectiu de millorar la gestió política de cara a futures crisis. La veu en off provinent d'una intel·ligència artificial ‒que tots anomenen “l'algoritme” i identifiquen amb una llum vermella sobre la porta‒ dona les instruccions. I les diferents reaccions davant del procediment no es fan esperar: si la jove dissenyadora de jocs ‒Perelló‒ celebra l'esperit lúdic o l'element gamificador de l'enquesta, el personatge de Ndongo es resisteix a participar de la “consulta” sense que se n'explicitin les condicions. El problema és que el dispositiu s'encalla una vegada i una altra, perquè exigeix una unanimitat en les respostes que mai no es dona; l'algoritme conclou que “no tota la població de mostra vol iniciar la sessió”, i sant tornem-hi.
Davant la impossibilitat de posar-se d'acord i procedir a respondre al qüestionari, les sis persones convocades van revelant progressivament dades personals, posicionaments, interessos i motivacions. Per posar només un parell d'exemples, direm que hi ha un personatge que no es va voler vacunar ‒les “imposicions arbitràries” el fan desconfiar del sistema‒ i un altre que va formar part del comitè de validació de protocols i mesures restrictives. Poc a poc, es fa evident que el mostreig no és atzarós i que han estat “escollits minuciosament”. A estones sembla que els combats dialèctics s'organitzin en duets d'antagonistes, però després tot es torna més enrevessat. El fet de restar tancats en un mateix espai els porta a exposar, involuntàriament, les seves vulnerabilitats i a extremar els arguments. Els personatges assumits per Ndongo i Pons protagonitzen un crescendo emocional, en una confrontació que els sacseja de dalt a baix; Perelló bascula entre el posat contestatari i un cert idealisme ferit; el duel entre Espinosa i Beltrán és el de major agressivitat i potència, i commou de manera impensada el trencament final de Muñoz. En realitat, l'aposta de Casanovas és sorprenentment optimista, perquè, a través de la plasmació escènica d'unes polèmiques aparentment enquistades, vol subratllar la capacitat dels individus d'avançar cap a la reconciliació.
Poden les màquines considerar-nos responsables d'alguna cosa? Tenen criteri moral les intel·ligències artificials? El sistema informàtic que sondeja els personatges funciona com una caixa negra: es coneixen les dades que hi entren i les que en surten, però no se sap res del seu funcionament intern. Cal preguntar-se fins a quin punt aquest apropament que acaba produint-se entre els assistents, malgrat les reticències i hostilitats inicials, és una errada o, ben al contrari, estava del tot previst. Ens quedem amb el missatge més esperançador, a saber, que encara podem arribar a una mena d'immunitat social ‒o, com a mínim, a un pacte de no agressió‒ sense mediacions artificials o posthumanes.
El que no ofereix cap dubte ‒i menys a aquestes altures de la seva prolífica carrera: una cinquantena d'obres en vint anys!‒ és que Jordi Casanovas combina una imaginació hiperactiva amb la mirada del cronista ben informat que sap dur a escena el comentari del carrer i la vivència quotidiana. Per això, el seu teatre no us deixarà indiferents.
Article publicat a Núvol el 3 d'agost de 2022
