La salut d'un sistema teatral es mesura, entre moltes d'altres coses, en la seva capacitat d'absorbir la realitat més propera i immediata i transformar-la en contingut escènic. També per les possibilitats que aquest contingut s'estreni i, naturalment, per la resposta que obtingui del públic. De d'aquest punt de vista la salut del teatre —o la dramatúrgia, si ho preferiu— català no està malament. Perquè té autors com Jordi Casanovas, un autèntic vampir de la realitat, en el sentit positiu del terme, capaç d'escriure ràpidament i amb solvència obres com Immunitat. Obres, cal afegir, que no només s'estrenen, sinó que ho fan gràcies a una aliança público-privada (Focus i el Festival Grec) i amb un públic que ja confia sense por ni dubtes en un producte de quilòmetre zero com aquest.
Com el nom apunta, Immunitat va sobre la pandèmia. O millor dit juga amb dos potents 'trends' socials actuals: la covid-19 i els algoritmes i la possibilitat que acabin governant per complet les nostres vides. En escena, sis personatges que inicialment no tenen nom (fins i tot al programa de mà apareixen com un número) es troben en una moderna sala d'un modern edifici de nova construcció que acull un supercomputador. Han estat convidats a participar en un mostreig demogràfic i, amb les respostes que donin a un sistema informàtic, ajudar a millorar un algoritme d'intel·ligència artificial per tal que, en una eventual nova pandèmia, aquest pugui prendre les millors decisions i, en definitiva, gestioni la situació millor que ho han fet —ho fan— els polítics actuals.
Amb Casanovas de per mig, no és cap espòiler avançar que la cosa s'endinsa pel camí del thriller de forma que, poc a poc, la confusió inicial de personatges i situació es va clarificant i embolicant a parts iguals. L'obra, els compassos inicials de la qual recorden moltíssim El mètode Gronholm de Jordi Galceran, acaba funcionant. Les primeres rèpliques, també cal dir-ho, són tant argumentatives que fan témer que el conjunt no passi de ser un mer reportatge escenificat a càrrec d'uns personatges arquetípics i sense ànima. Poc a poc, però, Immunitat va guanyant consistència dramatúrgica i contundència argumental i acaba imposant-se i emportant-se als espectadors i els seus gairebé 90 minuts de durada passen volant.
Casanovas és un molt bon fotògraf de l'ànima de la realitat, cosa que ja sabíem, i aquí, a més, es demostra com un molt bon curador de debats. Amb el públic assentint cada dos per tres, l'obra repassa les grans polèmiques de la pandèmia sense jutjar-les ni resoldre-les, perquè l'objectiu no és cascar ningú sinó retratar, i es diria que fins i tot comprendre, la complexitat d'una situació que cap de nosaltres s'hagués pogut imaginar. Immunitat esdevé així una fotografia escènica d'un moment cabdal de la història amb molt recorregut actual però també de futur.
En línia amb el que li passa a l'argument, els personatges van guanyant gruix i permetent que els actors els degustin paulatinament. Immunitat té un protagonisme coral que la direcció, a càrrec del propi Casanovas, sap espastar molt bé. Després d'uns primers compassos desconcertants pel desfase entre la suposada quotidianitat de la situació i l'artificialitat de les rèpliques, a mesura que l'emoció va guanyant l'escena, la feina actoral pren volum, especialment amb un Javier Beltran súper convincent, un Borja Espinosa de veracitat progressiva i un Òscar Muñoz extraordinàriament catàrtic.
Menció apart per un evocador espai escènic (Albert Pasqual), un ajustat espai sonor (Enric Vinyeta) i, especialment, una il·luminació de Sylvia Kuchinov que, des de la senzillesa, esdevé no només un element indispensable del muntatge sinó, fins i tot, un personatge més.
