Immunitat

informació obra



Direcció:
Jordi Casanovas
Autoria:
Jordi Casanovas
Intèrprets:
Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Borja Espinosa , Vicenta Ndongo, Ann Perelló
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Enric Vinyeta
Ajudant de direcció:
Carla Tovias
Sinopsi:

Sis persones que no es coneixen entre elles són convocades per participar en un mostreig demogràfic per a la millora de la gestió de futures crisis. Les reuneixen en una sala sense poder mantenir contacte amb el món exterior. Els han assignat un nombre i una capseta amb dos polsadors. Un de verd i un de vermell. Una intel·ligència artificial els farà preguntes relacionades amb la gestió política de la pandèmia de la covid-19 i ells hauran de votar. Ells hauran de mostrar tot allò que creuen que pensen i allò que encara no saben que pensen. La ràbia i la frustració, acumulades després de tants mesos de restriccions, tragèdies i desgast, aviat afloraran per posar a prova el senzill sistema democràtic que els ha plantejat la computadora: Votar sí o votar no. 

Crítica: Immunitat

23/07/2022

Més enllà de la mascareta... i del mètode Grönholm

per Andreu Sotorra

«Goita què fan ara...!», que deien aquells. «¿Un altre “mètode Grönholm”...?». Al dramaturg Jordi Galceran li diuen xiular les orelles cada vegada que algú, aquests dies de funcions estiuenques, pensa això a l'inici de la trama de l'obra «Immunitat» que el seu col·lega Jordi Casanovas ha creat, impulsat per un suggeriment o encàrrec de Daniel Martínez de Focus sobre el llast que ha deixat la pesta del coronavirus en la societat contemporània.

Li deuen xiular perquè és inevitable aquesta relació quan l'obra arrenca amb l'entrada dels sis protagonistes —sis conillets d'Índies com aquells altres quatre del Grönholm— amb l'entrada per una porta automàtica que quedarà clausurada sota un pilot vermell que acabarà sent la presència de la veu en off d'un presumpte algoritme —no un ésser humà grönholmià, que els temps han canviat— que els ha d'avaluar sota rigorós règim democràtic gràcies a les respostes que han de donar i les decisions que han de prendre pitjant —com en els Parlaments més moderns que ja han deixat enrere la vulgar i perillosa aixecada de dit— el botó verd, per dir que sí, o el botó vermell, per dir que no.

L'inici de sessió, que és l'obsessió que té avui en dia qualsevol artefacte digital quan es desperta a les mans dels usuaris, és el que han d'activar els sis personatges seguint les instruccions de la veu i el pilot vermell. Però amb una característica: per tirar endavant és imprescindible que els sis vots siguin emesos tots en una única direcció, per unanimitat vaja, que és la trampa amagada de qualsevol democràcia, malgrat que es vanti de ser “plena”, quan aplica la interpretació del que una majoria li ha encomanat.

Més que el recorregut i els impediments per aconseguir una votació unànime, el moll de l'os del contingut real de fons de l'obra «Immunitat» és la reflexió que el dramaturg Jordi Casanovas fa sobre les circumstàncies que han envoltat la lluita contra el flagell del coronavirus.

Progressivament, al llarg de noranta minuts, es van destapant les identitats de cadascun dels personatges —primer només són un número, sense mòbil deixat a recepció, fins que es presenten amb el seu nom i cognom. És aleshores quan es comença a desvelar la relació que un presumpte ésser superior els ha reunit. I és aleshores quan passen per davant dels espectadors alguns dels principals protagonistes de la gestió política i sanitària que es va fer en els moments més àlgids del coronavirus.

Un metge que va ser membre del comitè assessor científic a l'hora de recomanar les mesures restrictives (l'actor Òscar Muñoz); un empresari de l'oci nocturn que ha perdut bou i esquelles —o la meitat dels locals que és el mateix— arran del tancament (l'actor Borja Espinosa); un jove activista de les xarxes que va incendiar amb tuits els prejudicis precisament cap al sector de l'oci nocturn (l'actor Javier Beltran); una jove creadora de jocs digitals que no es declara negacionista però que admet que no s'havia vacunat (l'actriu Ann Perelló); la filla d'un avi mort en una residència de gent gran (l'actriu Vicenta N'Dongo); i la directora d'una cadena de geriàtrics que va haver d'adoptar les mesures de contenció dels residents que els van imposar des de la cúpula política (l'actriu Mercè Pons).

Tot és encara molt real, molt pròxim, amb la ferida encara mig oberta en molts casos, en un moment que a les platees no han desaparegut del tot les mascaretes entre els més prudents —si no tornen per decret un dia per l'altre!— i quan tothom té en la seva imaginació el que va haver de viure arran de la pesta que ha assotat la generació actual quan el progrés, la investigació i els avenços sanitaris li havien garantit que una crisi com aquesta només era cosa dels nostres avantpassats.

Qui més qui menys es pot sentir identificat amb cadascun o tots els protagonistes d'«Immunitat», una obra que, si no fos per la inoportuna calorada avançada d'estiu, és d'aquelles que propicien un debat postfunció en el qual molts hi podrien posar cullerada a partir de la seva pròpia experiència i sempre amb una diana on disparar els dards: els representants polítics que, des de la seva desconeixença, encara és hora que hagin admès quins van ser els errors i quines van ser les mesures que van trepitjar els drets de moviment i llibertat personal. ¿Botó verd o botó vermell...? Si no hi ha unanimitat... Perdó, potser caldria dir més encertadament: si no hi ha “immunitat”... ¿qui aixeca el veto perquè comenci la sessió? (...)