Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
«Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal. (...)
[Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]
