La companyia gallega Grupo Chévere, amb més de trenta-cinc anys de trajectòria, es reinventa a cada nou espectacle, sense deixar d'explotar la veta documental que en els darrers temps ha esdevingut un dels seus trets identitaris. En aquest cas el repte inclou treballar de manera exhaustiva per la inclusió de persones sordes i cegues. Recordem que no fa pas gaire els valencians Pont Flotant feien al TNC la seva particular Acampada, muntatge també inclusiu que, en un codi radicalment diferent, situava el públic generalista en la perspectiva d'una recepció limitada. A Helen Keller, a muller marabilla? ‒al Teatre Lliure fins al 19 de maig‒ Chévere qüestiona el relat oficial sobre l'activista nord-americana Helen Keller (1880-1968), alhora que basteix una proposta escènica que integra al mateix nivell la llengua oral i la llengua de signes. També ofereix audiodescripció per a persones cegues i ‒només els divendres‒ un recorregut tàctil per l'escenari.
Les performers o oficiants són Ángela Ibáñez, actriu sorda i directament interpel·lada ‒ni que sigui en clau autoficcional‒ tant pel feixuc mite de Helen Keller com per la seva impugnació; Chusa Pérez, intèrpret de signes professional i instigadora última de l'espectacle, i Patricia de Lorenzo, una de les cares més recognoscibles de la companyia, que ha après ‒com també Xesus Ron (Xron), el dramaturg i director‒ a comunicar-se en llengua de signes. Entregades a la reconstrucció documental, les tres actrius esbossen el retrat incomplet i aproximatiu d'aquesta dona sordcega que es va manifestar pels drets humans a través de nombrosos escrits i la participació activa en actes i marxes solidàries. L'aposta bilingüe condiciona inevitablement una posada en escena amb molts silencis i molta lletra projectada ‒la novetat aquí és que els sobretítols no s'adrecen a les persones sordes, que compten amb la versió signada en directe, sinó a les oients‒. En determinats moments, s'al·ludeix, amb afany pedagògic i solucions creatives, a l'alfabet dactilològic, el mètode Tadoma i el Visual Vernacular ‒una forma artística pertanyent a la comunitat sorda‒; hi ha, fins i tot, escenes audiodescrites per les mateixes actrius. A la pantalla, un tutorial guia el procediment: vehicula preguntes, de vegades capcioses; consigna, com si fossin els ingredients d'una recepta, els elements necessaris per a la posada en escena ‒dues taules, un maniquí, tres vestits, divuit capses, una bandera, etc.‒; indica quins documents i objectes es faran servir per a la demostració. Aquests últims apareixen rigorosament numerats, com en una sala forense; les actrius es posen maneguins i tot per manipular-los.
Als Estats Units és ben coneguda la història de Helen Keller, la primera persona sordcega a obtenir un títol universitari a Harvard l'any 1904. Pertany a l'esfera del mite, tot i que està ben documentat, el moment en què va entendre per primera vegada la correlació entre els signes i el món, en relacionar la paraula “aigua” ‒lletrejada per la mestra sobre el palmell de la mà‒ amb el líquid element que bombejava una font. Aquest episodi fundacional o iniciàtic en què el misteri del llenguatge li va ser revelat ‒ella mateixa es va expressar en aquests termes en nombroses ocasions‒ apareix recurrentment en tots aquells documents que l'homenatgen o referencien, com, entre d'altres, la pel·lícula The Miracle Worker (1962), amb guió de William Gibbons i direcció d'Arthur Penn. Més enllà d'aquest film, del qual Chévere projecta precisament l'escena de la font, són nombroses les plasmacions assagístiques, teatrals i cinematogràfiques que s’han fet de la vida de Helen Keller ‒el melodrama mut Deliverance (1919), de George Foster Platt; el documental The Unconquered: Helen Keller in Her Story (1954), de Nancy Hamilton, etc.‒, i en totes resulta fonamental la figura de la seva mentora Anne Sullivan, una antiga alumna de l'Institut Perkins de Boston que va implementar un mètode per comunicar-s'hi, i que, a més de mestra i institutriu, esdevenir la seva còmplice i amiga inseparable.
La mateixa Keller ‒autora, entre d'altres, de The Story of My Life (1903), The World I Live In (1908) i Out of the Dark (1913)‒ era conscient que l'únic que volien d’ella era que parlés de la seva experiència com a sordcega, i va escriure profusament sobre la seva vida, fent incursió també en una poesia trasbalsadora, repleta d'analogies perceptives i troballes sinestèsiques: “Amb dits atents escolto / els xàfecs de so / que el vent remou del bosc veí” ‒del poema “Un cant de tenebra”, en traducció de Dolors Udina‒. Però el cert és que, quan va voler fer-se escoltar en qüestions polítiques ‒el seu activisme per la igualtat i la justícia social va ser frenètic, indoblegable‒, els mateixos que l'havien lloat hiperbòlicament van començar a desacreditar-la recorrent a l'argument de la discapacitat. Al prefaci d'El món on visc (Viena Edicions, 2016) lamentava el poc interès que mostrava la gent pel seu pensament polític ‒obertament socialista i prosoviètic‒, però poc es podia imaginar la conspiració negacionista que, en ple segle XXI, vindria a qüestionar els seus assoliments.
Helen Keller, a muller marabilla? es caracteritza per una voluntat de registre exhaustiva, dins un sobri dispositiu documental que juga amb la idea de l'arxiu, defugint l'emoció però no la ironia ni la inevitable sornegueria gallega. Resulta força asèptic, tot plegat, com correspon a una pràctica de dissecció, i hi ha menys humor que en altres espectacles de la companyia ‒com Curva España o N.E.V.E.R.M.O.R.E.‒, tot i que és més que probable que se'ns escapin unes quantes coses als qui no sabem llegir el llenguatge de signes. Seguint les instruccions projectades, les intèrprets manipulen o dipositen determinats objectes, com les tres reproduccions de la bossa de mà on Keller on duia un mocador i sèrum per netejar-se l'ull de vidre. Actuen com tres analistes forenses amb l'objectiu de demostrar l'existència d'una dona les idees de la qual mereixen ser rescatades. I entenem fins a quin punt va ser captiva del seu relat; la mostra més evident ‒a frec de la paròdia‒ és l'espectacle de varietats amb què va fer gira durant l'any 1920, un “vodevil” de vint minuts que representava amb la seva mentora i on responia a les indiscretes preguntes del públic.
Està clar que, explicada en termes de miracle, l'empenta d'aquesta pionera resulta un ideal inassolible per a la comunitat discapacitada, com diu Ángela. Però la trampa és reduir-la a això, a un model d'autosuperació ‒incomparable i inabastable, certament‒, amb molta mística i en el pitjor dels registres, i associar el seu nom a una sèrie de sentències motivacionals injustament espigolades d'un conjunt molt més polititzat i literàriament ric. El relat oficial, embellit amb una pretesa admiració plena de paternalisme i menyspreu capacitista, esborra els últims seixanta anys de la seva vida, marcats per un decidit posicionament contra els interessos dels poderosos. I és per tot això que Grupo Chévere ha volgut esbossar una semblança de l'activista ‒o més aviat el seu negatiu, com la “capsa negra del Prestige” a N.E.V.E.R.M.O.R.E.‒ a partir d'una sèrie de proves, suma notarial d'evidències que desmantellen i expliquen alhora la campanya difamatòria de caire populista contra aquesta figura. En última instància, la companyia reivindica la humana fal·libilitat, la imperfecta autonomia i la rotunda dissidència política d’una dona que va viure amb lucidesa i una gran dignitat. La instal·lació documental i el joc amb els objectes ‒hi ha una colossal feina d'investigació al darrere‒ contornegen o abracen un buit essencial que remet a un misteri inaprehensible ‒“Her Socialist Smile”, que diria John Giavito‒, impossible de consignar en termes biogràfics. Són les fotos que falten les que cal buscar, restituir o imaginar. I això ‒sembla que ens vulguin dir‒ és una tasca col·lectiva.
Crítica publicada a Núvol el 15 de maig de 2024
