Ho diu amb evident ironia la veu en off que escoltem tot just iniciar-se la trobada: quin públic tan valent , el que es reuneix dia darrera dia ( i en gran quantitat; l’espectacle està assolint molt notables nivells d’ocupació) per tal de contemplar de ben a prop la veritable naturalesa del mític monstre! Un monstre sobre el qual, el públic n’ha sentit a parlar des de sempre. I sobre el qual probablement n’ha llegit també alguna cosa, perquè des dels temps d’Ovidi (que també fa aquí una culta aparició literària) s’ha escrit força sobre ell. Però alhora, un monstre tan invisible que fins i tot pot haver-hi qui dubti de la seva existència real. Entre d’altres coses perquè, tal i com s’anirà fent evident al llarg d’aquest contacte amb l’ésser mitològic, l’ocultació de la seva veritable natura ha estat sempre aconsellada fins i tot per les més respectables autoritats mèdiques. El monstre ha aprés que amagar allò que s’oculta sota la roba, és l’única forma que té de no morir-se de vergonya. De no ser estigmatitzat. De no acabar ficat en un d’aquells Freak Shows que , no fa pas massa ( i de ben segur que encara en trobaríem algun en segons quins indrets del planeta) , encara feien trist negoci tot exhibint monstruositats com la seva. Cal amagar com sigui. I fins i tot, cal intentar no parlar del tema, com si aquest no existís. Encara que tot plegat impliqui l’aïllament, la tristesa i el desconcert . I encara que de tot plegat se’n derivi alhora la negació del desig: millor fer veure que no es desitja i acabar creient que el desig no existeix, que exposar-se a ser identificat com a monstre.
Però, tal i com ens diu a l’iniciar-se l’excel·lent proposta escènica signada per Raquel Loscos, Víctor Ramírez Tur i Laura Vila Kremer, i i interpretada amb notables recursos per aquesta última, avui podrem per fi tenir a tocar un d’aquests monstres coneguts en altres temps com a els hermafrodites, i rebatejats en temps més recents amb la més científica denominació de persones intersexuals. En qualsevol cas, els hi posis el nom que els hi posis, i encara que ho acompanyis amb un grapat de cites d’il·lustres autors que s’han apropat a la seva estranya forma de vida acompanyada d’estranya morfologia, el que es pregunta tothom , és què s’amaga sota les seves calces. I a això juga la primera meitat de l’espectacle , conduïda per la Laura amb bons instruments d’actriu. Això, abans d’abandonar la màscara interpretativa, i situar-se ella mateixa en la categoria d’aquella mena de persones que un dia van a la consulta del metge amb la seva mare per tal de posar-li diagnòstic al seu profund malestar, i surten de la consulta creient que son monstres . I que, com a tals, estan obligats a deixar la seva monstruositat ficada a la clandestinitat, si volen tirar cap en davant la farsa d’una aparença de normalitat normativa que passa per acceptat amb els ulls closos qualsevol indicació que et marqui el metge de torn, i oblidar-te quan més millor del teu propi desig.
Contra això, es rebel·la precisament amb ímpetu aquesta proposta: contra tot allò que vol convertir en monstruositat el que no és altra cosa que una forma més de normalitat. Contra els tractaments i les operacions infames que , lluny de respondre al desig real de la persona que entra al quiròfan, responen al desig d’un sistema normatiu que intenta castrar tot allò que no s’enquadra dins del seu restringit concepte de normalitat, enlloc d’intentar dinamitar aquest concepte per tal d’obrir-li noves i estimulants perspectives.
A la primera part del muntatge, la Laura assumeix una mica funcions de mestre de cerimònies que, amb bon humor, ens fica en programes televisius tan nefastos com aquells altres Freak Shows , malgrat el maquillatge de divertiment formatiu mainstream amb el qual es presenten. En el fons , del que es tracta és del mateix: d’abaixar les calces per tal de veure què s’amaga sota elles, i potser fer una mica de gresca al voltant de la descoberta. I d’això, potser no se’n salven ni les noves masculinitats que tant presumeixen d’anar per la vida exhibint un alt grau de sensibilitat. Ja posats , també queda l’opció del bricolatge amputador ,disposat a tallar i enganxar com si res ,encara que del treball manual n’acabi sortint una criatura amb quelcom d’aquella creada pel Doctor Frankenstein, que no se sent gens a gust dins del cos que han dissenyat per a ella altres mans i altres caps, sense tenir en compte el desig real d’aquest cos que estan manipulant al seu gust. Acabada la primera part amb un punt caricaturesc, arriba el moment de deixar la caricatura per apropar-se al testimoni real de qui de vegades ,s’ha sentit també com si fos una caricatura. I aquests testimonis imprescindibles ,deixen pas alhora a un final amb quelcom de cavalcada èpica cap a un futur que ja s’està fent present , de forma encara massa restringida, però cada cop més tangible: un futur en el qual ni el propi cos ni el propi desig siguin objecte de monstruosa ocultació, i en el qual les fronteres de la normalitat quedin definitivament abolides.
