H+G

Teatre | Familiar

informació obra


Direcció:
Alessandro Serra
Intèrprets:
Chiara Michelini, Maria Magdolna Johannes, Michael Untertrifaller, Rodrigo Scaggiante , Lorenzo Friso
Escenografia:
Alessandro Serra
Autoria:
Rosa Díaz, Itziar Pascual
Sinopsi:

Hansel i Gretel  és, potser, el més pur dels contes iniciàtics. Ens arriba fidel a l'escriptura dels Germans Grimm com un relat de destí inevitable on cada moviment és gairebé un arquetip i cada frase un proverbi. La posada en escena motiva la participació de l'espectador. Els dos nens busquen la mirada del públic enmig de la multitud, però, malgrat la proximitat, és com si ens travessessin. Si allarguéssim la mà per tocar-los... ens cremaríem. Tots els actors que apareixen dalt de l’ escenari tenen alguna discapacitat, ja sigui física o mental.

Crítica: H+G

10/04/2016

Espectacle poètic, que apel·la als sentits i a les emocions

per Carme Tierz

La formació italiana Accademia Arte de la diversità-Teatro Ribalta es defineix per la poètica dels seus espectacles, per una estètica essencial i refinada, per la gestualitat en les interpretacions, amb moviments gairebé coreogràfics. Pel treball, totalment professional, amb actors i actrius que pateixen una discapacitat. I tots aquests trets definitoris els trobem a H + G, adaptació d’un conte tradicional alemany, el Hansel i Gretel recollit pels germans Grimm, que la companyia converteix en una experiència escènica completa.

En el moment en què el públic accedeix a la sala (amb escenari central i grades a banda i banda) comença la màgia: una il·luminació tènue, un espai escènic del color (i les ressonàncies) del ferro rovellat i el cant d’uns ocells que refilen com ho farien enmig del bosc, convida els espectadrs a entrar-hi en silenci, com qui penetra en un temple. Un dels intèrprets, extern al relat (més aviat n’és el narrador, el conductor), els rep en un extrem, mut i impertèrrit com una estàtua. Aquest Hansel i Gretel té un aire cerimonial, i el públic ho percep (i respecta) des del primer moment.

I la màgia continua després que els ocells emmudeixin i el narrador presenti els personatges del drama: l’espai sonor, els elements escenogràfics, el figurinisme, les llums i les interpretacions es treballen per tal de construir un teatre que apel·la a les emocions, un teatre cent per cent sensorial, cent per cent captivador. La conversa dels pares que decideixen abandonar els fills al bosc, l’escena en què els nens s’adonen que s’han perdut, la irrupció de la bruixa, la manera com alimenta Hansel per engreixar-lo –li dóna un tall de poma com ho faria un ocell a una cria, amb el bec–, el procés d’alliberació, de creixement, dels dos germans... No hi ha treva per a l’espectador, la bellesa, la tensió de l’espectacle no decau en cap moment i el fan recomanable per a un públic adult que, potser, reviurà la torbació que aquesta història terrible li va causar de petit..