De vegades, les coincidències et poden jugar una mala passada. I aquests dies, han vingut a coincidir a la cartellera els dos espectacles de la companya xilena Teatrocinema ( "La contadora de películas" i aquesta "Historia de amor") amb l'admirable muntatge de "La flauta màgica" que han presentat al Gran Teatre del Liceu la Komische Oper Berlin i la companya 1927 ( i que, per cert, tornarà el proper mes de setembre: ja podeu fer-li un forat a la vostra agenda) . Per si de cas us esteu preguntant ara què dimonis pot tenir a veure Mozart amb les dos propostes de la formació xilena, us ho aclariré : tant en un cas com en l'altre, del que es tracta és d'organitzar la representació combinant tota l'estona la presència real d'actors - o actors/cantants, en el cas de la magistral obra mozartiana- a l'escenari ( un escenari que també en els dos casos agafa la forma de gran pantalla de cinema) amb la projecció d'imatges enregistrades amb les quals el intèrprets interactuen constantment.
Però allò que en el cas de l'espectacle del Liceu dóna lloc a un prodigi d'imaginació, en el cas dels dos muntatges de la companya Teatrocinema, dóna lloc a una exhibició tècnica que es torna progressivament feixuga a mesura que avança la proposta, i es fan més i més visibles tant les seves mancances a nivell de guió, com les limitacions interpretatives dels integrants de la formació. A "La contadora de películas" , aquestes mancances i limitacions triguen més en fer-se evidents: al llarg del primer tram de l'espectacle, l'evocació d'aquell cinema d'altres temps projectant-se en còpies sovint ratllades a sales de barri una mica decrèpites ( o en aquest cas, al cinema d'un de poble situat a un racó perdut de Xile) posseeix encara un cert encant nostàlgic farcit de tocs d'humor . Només a mesura que la proposta es va allargant de forma reiterativa, i es va lliurant a una trama pretensiosament melodramàtica que barreja el fulletó amb la transcendència i fins i tot inclou algun que altre apunt polític, comencen a resultar evidents les febles costures d'aquest entramat cinèfil- teatral.
En el cas de "Historia de amor", per contra, les limitacions es fan aclaparadorament visibles gairebé des del mateix inici de l'espectacle. Aquest cop, les referències cinematogràfiques conviuen amb el llenguatge del còmic, per tal d'explicar una tenebrosa història, no pas d'amor, sinó de violència sexual i psicològica, perpetrada per un exaltat individu que es converteix en la veu única de tota la narració. Per contra, la seva víctima, la dona en la qual s'ha fixat al llarg d'un viatge en metro, a la qual ha seguit fins a casa, al domicili de la qual s'ha introduït fent servir la força, a la que ha violat, i que s'ha convertit en la seva obsessió i el seu únic objecte de desig, es converteix en una presència estranyament muda. Ignoro, de quina forma està justificat aquest silenci a la novel·la de Régis Jaufret que inspira la proposta, i fins a quin punt el text se'n surt o no a l'hora de dibuixar les dependències que s'acaben creant entre aquesta atípica "parella". Però a l'escenari , el silenci no fa altra cosa que deixar aquest personatge en un terreny molestament indefinit , mentre el seu company escènic es lliure a un irritant monòleg perpetrat amb monocorde exaltació. I tant estirat i tant reiteratiu com, a la llarga, ho acaben resultant fins i tot les mateixes imatges de l'espectacle .
