Homenatge a Granados

informació obra



Direcció Musical:
José María Moreno
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Compañía Nacional de Danza
Estrena:
Mostra Igualada 2016, Mostra Igualada 2016
Sinopsi:

Granados, Chopin, Schubert i Glazunov units per la màgia de la dansa.

José Carlos Martínez, director de la Compañía Nacional de Danza, ha seleccionat especialment per aquest programa, Homenatge a Granados, músiques i coreografies que posen al compositor en relació amb altres grans músics a través del llenguatge de la dansa.

La producció consta de 4 creacions: The Vertiginous Thrill of Exactitude, Anhelos y tormentos i el solo de piano In The Night de Chopin, totes tres estrena absoluta al Liceu. L’ultima, Raymonda Divertimento de Glazunov amb coreografia de José Carlos Martínez.

The vertiginous Thrill of Exactitude. Coreografia i il·luminació de William Forsythe. Música: Franz Schubert «Allegro Vivace» de la Simfonia núm. 9. Figurins: Stephen Galloway

Anhelos y tormentos. Coreografia de Dimo Kirilov. Música: Enrique Granados. Espai sonor: Thelab. Il·luminació: Olga Sánchez García. Vestuari: Íñigo Aragón. Piano: Rosa Torres-Pardo

In the Night. Coreografia de Jerome Robbins. Música: Frederick Chopin. Figurins: Anthony Dowell. Il·luminació: Jennifer Tipton, recreat per Les Dickert. Piano: Carlos Faxas

Raymonda Divertimento. Coreografia de José Carlos Martínez (sobre la original de Marius Petipa i la versió de Rudolf Nureyev) Música: Alexander Glazunov Figurins: Jordi Roig i Carmen Granell

Crítica: Homenatge a Granados

06/03/2016

Per a tots els gustos

per Montse Otzet

José Carlos Martínez, director de la Compañía Nacional de Danza, no se'n va per les branques i sap que per tal d’atrapar l’atenció del públic a partir de què s’alci el taló, la companyia ha d’oferir una obra que sigui potent i estimulant.  

Aquesta peça duu el nom de The Vertiginous Thrill of Exactitude, una creació de William Forsythe que exigeix als seus intèrprets els elements que donen identitat a l’estil del coreògraf nord-americà: gran virtuosisme tècnic i una rapidesa endimoniada en l’execució dels passos. Condicions que els ballarins de la CND defensen amb dignitat. 

Aquesta coreografia, l’estrena de la qual tingué lloc l’any 1996, és un exemple de com un element tan clàssic com és una sabatilla de punta pot convertir-se en un element d’atractiva contemporaneïtat.  Forsythe ha estat un hàbil creador en aquest aspecte i això permet que la coreografia, desenvolupada al so de l’Allegro Vivace de la Simfonia num. 9 de Schubert,  mantingui el seu aire de modernitat. 

Les línies angulars que es destaquen en aquesta obra, construïdes a través d’una impressionant elevació i extensió de cames i braços, donen pas a una identitat coreogràfica totalment oposada: la de Dimo Kirilov, la del coreògraf búlgar l’escriptura del qual és plena de corbes i d’un contingut més encaminat a mostrar el sentiment per damunt  de qualsevol virtuosisme tècnic. 

Anhelos y Tormentos, l’obra que es presenta en qualitat d’estrena mundial i que és la que dóna sentit a aquest Homenatge a Granados que la CND dedica al compositor, és un treball de dansa contemporània, amb contundents accents teatrals i dramàtics que el coreògraf utilitza per a aconseguir que el sentiment prevalgui per damunt del moviment i expressió física. 

Rosa Torres-Pardo acompanya als ballarins dalt l’escenari amb una notable interpretació al piano de goyesques, valsos i masurques, entre altres. Plegats, aconsegueixen transmetre, d’una forma molt particular, característiques del romanticisme com la passió, el turment, la recerca de la bellesa i de la part fosca de l’individu. 

Un altre pianista, Carlos Faxas, però aquest cop des del fossat de l’orquestra,  acompanya a  tres parelles a interpretar In The Night, la coreografia que Jerome Robbins va crear l’any 1970 per al New York City Ballet de Nova York. En aquesta obra, els ballarins, mitjançant un llenguatge de dansa clàssica,  escenifiquen un ambient elegant i sublim sota un cel estrellat. Una successió de passos a dos, on les elevacions de les ballarines per part dels ballarins són notables,  desprenen una gran solemnitat alhora que mostren els sentiments entrecreuats que viuen els protagonistes.  

La funció tanca amb una versió que ha fet José Carlos Martínez de Raymonda, un ballet del segle XIX, amb música de Glazunov, inspirada a partir de les versions de Marius Petipa i Rudolf Nureyev.  El coreògraf manté l’essència i simplicitat coreogràfica de Petipa i el caràcter que li va atorgar Nureyev. 

La trama d’aquest ballet, que ens situa en una Edat Mitjana convencional  i que parla d’amors i desamors, així com els fragments coreogràfics, permet aplaudir el nivell dels ballarins de la CND. Unes condicions interpretatives que han millorat al llarg dels cinc anys en què Martínez n’és el director, però que encara poden assolir una interpretació més exigent.