Hotel Paradiso

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Sebastian Kautz, Anna Kistel, Frederik Rohn, Nicolas Witte
Producció:
Familie Flöz, Theaterhaus Stuttgart, Theater Duisburg
Autoria:
Vladimir Djurdjevic
Direcció:
Dusan Tomic
Sinopsi:

L’espectacle més malvat i misteriós de la companyia alemanya Familie Flöz, especialista en l’expressió des dels llenguatges no verbals. Un petit hotel alpí, amb fonts termals, dirigit pels membres d’una mateixa família, es converteix en l’escenari d’un seguit de crims. Un thriller gestual carregat d’humor negre.

"El públic crida entusiasmat i s’aixeca de la butaca com si volgués donar les gràcies pel regal rebut. El teatre pot ser magnífic." (Berliner Zeitung)

"Sense paraules i tanmateix amb tanta força expresiva, emotiu i ple d’alegria. Una comèdia mestra." (The Guardian)

Crítica: Hotel Paradiso

19/02/2016

El poder de la màscara

per Víctor Giralt

Un espectacle d’humor, d’humor negre, per ser més exactes, que avança a cop de gag visual però sense esdevenir-ne mai esclau. Perquè no renuncia a explicar una història, la d’un petit hostal alpí aparentment plàcid però on al final no queda ni l’apuntador. Història també sobre el pas del temps i els conflictes entre generacions, amb una anciana que vol fer les coses com sempre s’han fet enfrontada a una filla que aspira a convertir l’establiment en un modern ‘spa’. La galeria de clients que transiten per l’hostal és espaterrant, tan grotesca com la dels que hi treballen: una dona de fer feines cleptòmana, un cuiner de ganivets i trituradora massa lleugers (que acaba jugant un paper determinant en el desenllaç de tot plegat), un recepcionista (fill de la propietària) somiatruites...

‘Hotel Fawlty Towers’, els ‘10 negrets’ d’ Agatha Christie, ‘Delicatessen’, però també l’ slapstick de Tricicle o les màscares de Joglars...són molts els referents que a un li venen a la memòria durant una funció d’ ‘Hotel Paradiso’de Familie Flöz. Una gent que a mitjans dels norantes va optar per la màscara i el teatre silent, basat en el gest.  Això darrer ja era consubstancial al seu ADN, perquè els fundadors van estudiar amb un deixeble directe de Lecoq  i en un centre dirigit, en aquell moment, per Pina Bausch. D’aquesta confessen haver heretat el gust per transmetre emocions sense emprar la paraula. I sembla mentida, però unes màscares que sempre tenen la mateixa expressió acaben transmetent estats d’ànim diversos gràcies al treball gestual dels quatre intèrprets, desdoblats en una vintena de personatges.

Familie Flöz, inexplicablement inèdits fins ara a Barcelona (gràcies, Lluís Pasqual), juguen una lliga apart i en són mestres. Esperem que tornin.