I Capuleti e i Montecchi

informació obra



Escenografia:
Vincent Lemaire
Vestuari:
Christian Lacroix, Robert Schwaighofer
Il·luminació:
Guido Levi
Producció:
Bayerische Staatsoper (Munic), San Francisco Opera
Direcció Musical:
Conxita Garcia (Directora cor)
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu
Autor:
Vincenzo Bellini
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

Romeu i Julieta: romanticisme etern

Història d’amor entre Romeu, líder dels Montescs, i Julieta, filla del líder dels Capulets, faccions enfrontades a la Verona del segle XIII. En un món d’intrigues, lluites i rivalitats, Julieta simula la seva mort per escapar amb el seu estimat, però Romeu desconeixedor del fet es suïcida. Quan ella desperta, acaba morint amb ell.


I Capuleti e i Montecchi

Tragèdia lírica en dos actes. Llibret de Felice Romani. Estrena l’11/03/1830 al Teatro La Fenice de Venècia. Estrena al Liceu el 08/06/1854. Darrera representació 08/03/1985. Total representacions al Liceu: 24. 

Crítica: I Capuleti e i Montecchi

23/05/2016

Lacroix i Boussard vesteixen Romeu i Julieta amb elegància, però també amb intensitat emocional i gran talent interpretatiu

per Ramon Oliver

Si per casualitat teniu pensat deixar-vos caure per Londres al llarg de les properes setmanes, no us perdeu per res la magnífica exposició dedicada a l’edició britànica de “Vogue” que es pot veure ara mateix a la Portrait National Gallery. I ara us preguntareu que hi té a veure “Vogue” amb Bellini. O  amb Romeu i Julieta, els protagonistes d’aquesta esplèndida òpera; uns protagonistes que, malgrat ser qui són, ni parlen en aquest cas fent servir les paraules de Shakespeare, ni segueixen exactament l’argument de l’obra que els va immortalitzar . Doncs , molt senzill: com podreu comprovar si aneu a veure aquest molt recomenable espectacle, arribat un determinat punt de la representació, el cèlebre dissenyador de vestuari Christian Lacroix – que, naturalment, també té la seva quota de protagonisme a l’exposició londinenca- , no se’n pot estar de deixar volar la seva colorista imaginació . I d’incloure a l’escenari i amb el permís del director d’escena Vincent Boussard un grapat de dones que fan d’extres , que  en realitat no surten per a res a l’original , i que li permeten crear unes sofisticades i glamouroses imatges que ben bé semblen sortides d’una portada de “Vogue”. Però que - i aquest, constitueix sens dubte un dels encerts de l’espectacle- en cap moment resulten gratuïtes: el luxe exhuberant  i si voleu superficial del seu  vestuari, no fa altra cosa que remarcar la funció gairebé morfolòlogica  però alhora estructural que les teles i els complements adquireixen a l’hora de cobrir el cos de Julieta,  l’única dona realment present a l’original. I és que el vestuari de Lacroix , es diria que visualitza llavors l’empresonament al qual està sotmès aquest cos, mentre la direcció de Boussard assenyala  alhora la seva fragilitat, el seu delicat equilibri. No ho dic només des d’un punt de vista metafòric: el cert és que Julieta, se’ns presenta ja al llarg de la seva esplèndida primera escena com un ésser que intenta buscar com sigui una finestra vital,  amb perill de donar un mal pas i quedar fracturada per sempre més . I que per demostrar això,  l’actuació de Patrizia Ciofi -la fantàstica Julieta que ha estrenat el muntatge al Liceu-es veu obligada a mantenir uns equilibris físics ben reals, gens metafòrics. Julieta, sembla aquí sempre conscient del perill que l’amenaça per tot arreu, de la fatalitat a la qual està condemanat el seu amor. Només cal veure en aquest sentit l'actitud que presenta quan Romeu entra a la seva habitació; enlloc de llançar-se als seus braços com acostuma a passar sempre, aquesta Julieta resta tímidament enganxada a la paret, sense gosar ni adreçar la mirada al seu estimat. De la mateixa manera, quan Julieta ha de prendre el fals verí que la farà passar per morta, el personatge visualitza un cop més de forma ben gràfica la sensació de trobar-se a un pas de l’abisme, i de ser inconscientment conscient de la caiguda sense retorn possible que implicarà el seu acte.

Certament, el no menys esplèndid Romeu de Joyce DiDonato no ha de sotmetre’s als mateixos equilibrismes que la seva companya. Però com ella, també es presoner d’aquest espai format per alts murs que suggereixen un gran mural ple de cavalls enfrontats a la batalla, i  que es mostra alhora elegant i opressiu, tocat d'evocacions figuratives , però abstracte: quelcom que la notable il·luminació – les taques vermelles com la sang que envaeixen l’espai quan el perill es fa palès- no fa més que remarcar. I per demostrar l’intel·ligent us que  Boussard fa d’aquest escenari, només cal fixar-se en el moment en el qual el director ens mostra el seguici fúnebre de Julieta sense deixar-nos veure realment res d’aquest seguici; només suggerint-lo amb l'ombra d’una projecció barrejada amb els reflexes que deixa anar la mateixa escenografia.


L'enllaç a Youtube no està disponible.