Com som de resistents els humans, així ho demostren aquestes dones que encara viuen, desprès de gairebé un segle d’existència. Les dones que van viure la il·lusió d’un estat Republicà, que en poc temps es va convertir en una guerra civil, on amics, germans i cosins es barallaven entre sí.
Una guerra on l’horror, la repressió i l’infortuni acaben guanyant.
Una postguerra marcada per la fam, la por i la incultura. I finalment una vellesa en solitud o en una residència amb una pensió mísera. Amb ganes d’acabar la vida perquè ja no es vol donar més feina als fills.
Elles allà consumint-se a poc a poc, vivint hores, dies i mesos eterns, sense adonar-se que els nets, l’escolten i n’aprenen coses per un cordó umbilical invisible.
Un dia els nets s’aixequen contents perquè poden dir: avui la meva àvia ha fet cent anys!
L’Obra comença amb el personatge de la iaia, asseguda en un balancí, tot mantenint un diàleg amb un interlocutor imaginari, l’Oriol; l’infermer que té cura d’ella. Fent-li preguntes com; quan vindran els meus nets a veurem? Quan mengem? Perquè porto bolquers?
Ens anem situant en l’espai on es troba aquesta àvia i la seva solitud.
A poc a poc, aquesta àvia, va recordant passatges de la seva vida. L’actriu va assumint diferents rols de personatges que van sortint a partir d’aquests records.
En
aquest cas, signa guió i direcció, i si alguna cosa cal destacar és la
prodigiosa interpretació del personatge de la Iaia, tan creïble que pot
deixar-lo i reprendre'l en qualsevol (i en són uns quants) moment de la
representació i en fraccions de segon, ens adonem que és ella, la Iaia,
qui ens està parlant. La història és la d'aquesta dona normal i
extraordinària alhora, com tantes altres del seu temps, criada a la
república, atrapada en una guerra civil i posteriorment en la Barcelona
sotmesa pel franquisme. Però no penseu que veurem un relat polític. Tot i
no escatimar referències al moment general del país (impagable la
interpretació de La Pasionaria), són les petites coses quotidianes d'un
ésser anònim les que van dibuixant-nos el context: la seva primera
feina, a la fàbrica de cartró, el record de la seva mare aragonesa, com
va conèixer al seu Pep, els 4 fills fruit del matrimoni, i com es van
veure allunyats mentre ell era a Alcañiz, pres de guerra, escrivint-se
cartes, o fugint a l'exili francès...
L'Alba es
val de tots els recursos possibles per a construir la història: dites
populars i d'infants, cançons que li han quedat en el record, divertits
moments de teatre d'objectes, d'ombres, disfressant-se en escena amb un
simple llençol estès...
Tot perquè una
octogenària (com a mínim) dona que viu sola a una residencia de la
tercera edat ens expliqui,amb el cap ben clar, com va ser la seva vida, i
com va trobar el coratge per tirar endavant.
Molt
recomanable per a tots aquells/es que no han tingut contacte directe o
indirecte amb la guerra i el franquisme, i molt especialment per als
adolescents i joves. Conèixer la història no només ens ajuda a no
repetir-la (que, vistos els temps que corren, em sembla una afirmació
rebatible) sinó per a relativitzar tots els mals de què ens queixem.
Veure com va tirar endavant una generació sense joventut ni estudis, i
amb tot en contra, ens haurà de fer reflexionar.
No és estranya la predilecció dels responsables de la Sala Fènix, que la programen per tercer cop.
