Iaia, memòria històrica

informació obra



Ajudant de direcció:
Jordi Dueso, Susana Borderia, Jazmin Olave
Il·luminació:
Joan Grané
So:
Arnau Vidal
Escenografia:
Alba Valldaura
Sinopsi:

Com som de resistents els humans, així ho demostren aquestes dones que encara viuen, desprès de gairebé un segle d’existència. Les dones que van viure la il·lusió d’un estat Republicà, que en poc temps es va convertir en una guerra civil, on amics, germans i cosins es barallaven entre sí.

Una guerra on l’horror, la repressió i l’infortuni acaben guanyant.

Una postguerra marcada per la fam, la por i la incultura. I finalment una vellesa en solitud o en una residència amb una pensió mísera. Amb ganes d’acabar la vida perquè ja no es vol donar més feina als fills.

Elles allà consumint-se a poc a poc, vivint hores, dies i mesos eterns, sense adonar-se que els nets, l’escolten i n’aprenen coses per un cordó umbilical invisible.

Un dia els nets s’aixequen contents perquè poden dir: avui la meva àvia ha fet cent anys!

L’Obra comença amb el personatge de la iaia, asseguda en un balancí, tot mantenint un diàleg amb un interlocutor imaginari, l’Oriol; l’infermer que té cura d’ella. Fent-li preguntes com; quan vindran els meus nets a veurem? Quan mengem? Perquè porto bolquers?

Ens anem situant en l’espai on es troba aquesta àvia i la seva solitud.

A poc a poc, aquesta àvia, va recordant passatges de la seva vida. L’actriu va assumint diferents rols de personatges que van sortint a partir d’aquests records.

Crítica: Iaia, memòria històrica

27/01/2017

Una lliçó de la iaia

per Toni Polo

Només entrar a la sala Fènix, la presència d’una àvia en un balancí ens atrapa. La gent s’asseu i la mira, allà, a l’escenari, que representa la seva residència de gent gran. Inquietant i tendra alhora. Poqueta cosa però poderosa. És la iaia de l’Alba Valldaura. I té moltes coses a explicar.

L’Alba és creadora, directora, actriu (ho és tot!) d’aquesta obra que va començar com a tesina a l’Institut del Teatre i amb la qual porta cinc anys removent memòries, fent riure i, sobretot, fent pensar i recordar. Tot amb un domini absolut de les ganyotes, dels moviments de les mans, de la respiració de la vella, fruit d’anys de treball de camp durant les visites que lautora va fer a la seva àvia.

La iaia rememora, des de la seva cadira a la residència, entre una bronca a l’Oriol, l’infermer, contínues distraccions per qualsevol cosa i la visita d’una neta, tota la seva vida. El temps de l’escola republicana; el de festejar amb el seu xicot al cinema Arnau; el 1936, any que li hagués agradar recordar sempre com el del seu casament i no com el de la guerra; la dictadura; la transició...

Però qui és la Iaia i qui representa? Per una banda, és una figura comuna en les memòries de moltes generacions que ara, ai...!, està desapareixent. Per això l’obra és molt adequada també per a adolescents (paraula que no té per què ser sinònim de ximple, despreocupat o passota). Per l’altra, esdevé un símbol anònim d’una de les dues Espanyes que encara breguen ben entrats al segle XXI. És inevitable aquesta lectura, tot i que la iaia no parla de política, ni n’ha sabut mai. No cal parlar-ne per oferir-nos una lliçó social tan necessària.

No és ficar-se en política parlar de la guerra i la dictadura com ho fa aquesta iaia divertida i entranyable, al ritme vertiginós dels andalusos de Jaén, de les picades de matinada, de la fera ferotge, del Maruixiña dels miners asturians o de l’Estaca, que segur que tomba! Ni ho és quan ens fa posar seriosos amb la veu trencada d’Arias Navarro: “Españoles: Franco, [sí, hi va posar un coma!] ha muerto” i, de seguida, recorda que es va obrir el cava a tantes cases. I tampoc cal parlar de política per reivindicar una Catalunya xarnega que, sense remei, paga doble: per roja i per catalana. Ni per denunciar l’odi al pare perquè pegava la seva dona. No és política, és vida, és història pura i dura. El contrapunt ve amb la intervenció de la neta, qui no cal que aparegui en escena perquè ens l’imaginem: “Jo no trepitjo la cuina, iaia, però el llevat de la teva recepta de la coca serà ecològic, no?” Com han canviat els temps!

Un dels molts mèrits de l’Alba Valldaura és el desplegament de recursos, que fan la narració dinàmica, oberta, crítica... El teatre de titelles, les cançons, el teatre gestual o la mímica: és sensacional el ‘play-back’ que ens regala d’Escarlata O’Hara en el famós “¡A Dios pongo por testigo de que nunca volveré a pasar hambre!” Aquelles paraules no són gratuïtes: il·lustren a la perfecció l’Espanya de la posguerra, la de la iaia.

La narració va i torna. Ens porta del front de la guerra al sopar a la residència; del discurs de la Passionària (trepidant!), a cagar els bolquers; dels bombardejos sobre Barcelona a confondre els seus nets... Un autèntic repte superat amb nota i que, en poc més d’una hora, ens fa riure, ens fa recordar i ens emociona.


Trivial