Només entrar a
la sala Fènix, la presència d’una àvia
en un balancí ens atrapa. La gent s’asseu i la mira, allà, a l’escenari, que
representa la seva residència de gent gran. Inquietant i tendra alhora. Poqueta
cosa però poderosa.
És la iaia de l’Alba
Valldaura. I té
moltes coses a explicar.
L’Alba és creadora, directora,
actriu (ho és tot!) d’aquesta obra que va començar com a
tesina a l’Institut del Teatre i amb la qual porta cinc anys removent memòries,
fent riure i, sobretot,
fent pensar i recordar. Tot amb un domini absolut de les ganyotes, dels
moviments de les mans, de la respiració de la vella, fruit d’anys de treball de camp durant les visites que l’autora va fer
a la seva àvia.
La iaia rememora, des de la seva cadira a
la residència, entre
una bronca a l’Oriol, l’infermer, contínues distraccions per qualsevol cosa i la visita d’una neta, tota la seva
vida. El temps de l’escola republicana; el de festejar amb el seu xicot al cinema Arnau; el 1936, any que li hagués agradar recordar sempre com el del seu casament i no com el de
la guerra; la dictadura; la transició...
Però qui és la
Iaia i qui representa? Per una banda, és una figura comuna en les memòries de
moltes generacions que ara, ai...!, està desapareixent. Per això l’obra és molt
adequada també per a
adolescents (paraula que no té per què ser sinònim de ximple, despreocupat o passota). Per l’altra, esdevé un símbol anònim d’una de les dues Espanyes que
encara breguen ben entrats al segle XXI. És inevitable aquesta lectura, tot i
que la iaia no parla de política, ni n’ha
sabut mai. No cal parlar-ne per oferir-nos una lliçó social tan necessària.
No és ficar-se
en política parlar de la guerra i la dictadura com ho fa aquesta iaia divertida
i entranyable, al ritme vertiginós dels andalusos de Jaén, de les picades de matinada, de la fera
ferotge, del Maruixiña dels miners asturians o de l’Estaca, que segur que
tomba! Ni ho és quan ens fa posar seriosos amb la veu trencada d’Arias Navarro:
“Españoles: Franco, [sí, hi va posar un coma!] ha muerto” i, de seguida, recorda que es va obrir el cava
a tantes cases. I
tampoc cal parlar de política per reivindicar una Catalunya xarnega que, sense
remei, paga doble: per roja i per catalana. Ni per denunciar l’odi al
pare perquè pegava la seva dona. No és política,
és vida, és història pura i dura. El contrapunt ve amb la intervenció de
la neta, qui no cal
que aparegui en escena perquè ens l’imaginem: “Jo no trepitjo la cuina, iaia, però el llevat de la teva recepta de la
coca serà ecològic,
no?” Com han canviat els temps!
Un dels molts mèrits de
l’Alba Valldaura és el desplegament de recursos, que fan la narració dinàmica,
oberta, crítica... El teatre de titelles, les cançons, el teatre gestual
o la mímica: és sensacional el ‘play-back’ que ens regala d’Escarlata O’Hara en
el famós “¡A Dios
pongo por testigo de que nunca volveré a pasar hambre!” Aquelles paraules no són gratuïtes: il·lustren a la perfecció
l’Espanya de la posguerra, la de la iaia.
La narració va
i torna. Ens porta del front de la guerra al sopar a la residència; del discurs de la Passionària
(trepidant!), a cagar els bolquers; dels
bombardejos sobre Barcelona a confondre els
seus nets... Un
autèntic repte superat amb nota i que, en poc més d’una hora, ens fa riure, ens fa recordar i ens
emociona.
