Il barbiere di Siviglia

informació obra


Opera 'buffa' en dos actes. Llibret de Cesare Sterbini basat en la comèdia homónima de Pierre-Augustin de Beaumarchais. Música de Gioachino Rossini. Estrenada el 20 de febrer de 1816 al Teatro Argentina de Roma. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 18 de desembre de 1847. Darrera representació en la temporada del Gran Teatre del Liceu, el 30 de juny de 1997 al Teatre Victòria.

Autor:
Gioachino Rossini
Direcció:
Joan Font (Comediants)
Direcció Musical:
Giuseppe Finzi
Escenografia:
Joan Guillén
Vestuari:
Joan Guillén
Il·luminació:
Albert Faura
Coreografia:
Xevi Dorca
Producció:
Houston Grand Opera, Canadian Company, Opéra National de Bordeaux, Opera Australia
Intèrprets:
Juan Francisco Gatell / Bogdan Mihai, Carlos Chausson / José Fardilha, Annalisa Stroppa / Ketevan Kemoklidze, Mario Cassi / Lionel Lhote, John Relyea / Dmitry Ulyanov, Manel Esteve, Marisa Martins
Sinopsi:

Tot i que la xiulessin durant l’estrena, l’opera buffa més famosa de la història justifica l’eternitat de Gioachino Rossini. La va compondre en menys de dues setmanes i va aprofitar l’obertura de dues òperes anteriors. Per això solia ser tan ràpid. L’obra explica la història del vell rondinaire Bartolo que vol allunyar Rosina de tot pretendent excepte un: ell mateix. És un arquetipus del món antic que lluita amb el modern, encarnat pel comte d’Almaviva, amb l’ajuda del barber Figaro. La versió de Joan Font (Comediants) empra recursos escènics del teatre popular i de carrer característics del seu llenguatge. Finalment triomfarà l’amor malgrat tot i tothom, com a tota opera buffa. La música vital i sofisticada eleva a quintaessència el personatge i la trama creats per Beaumarchais l’any 1775.

Crítica: Il barbiere di Siviglia

18/09/2014

Un 'barbiere' minimalista i ludic

per César López Rosell

Una elecció apropiada per obrir una temporada amb segell popular. Il barbiere di Siviglia , òpera bufa mestra de Rossini, va tornar ahir a l’escenari del Liceu 23 anys després de la seva última aparició. I ho va fer passada pel tamís del colorista essencialisme escènic de Joan Font de Comediants i el de la direcció musical de Giuseppe Finzi. El minimalista i ludic muntatge va acabar rebent els aplaudiments del públic que va disfrutar de la trama assentada en una variada paleta de sons vocals, captivadores melodies i belles ornamentacions al servei de la teatralitat de l’obra.

Un repartiment desigual, amb diversos debutants al coliseu, va aconseguir superar el repte d’aquest retorn convertit en pròleg d’un curs que s’inaugurarà oficialment el 14 d’octubre amb La traviata. El públic va aclamar, tot i que sense excedir-se, els participants d’aquesta representació que tindrà set funcions més fins al 25 d’aquest mes. Els aplaudiments van recolzar el treball dels principals protagonistes i de Finzi, que va brillar també com a clavecinista. L’orquestra i el cor, dirigit pel nou titular de la formació Peter Burian, també van rebre la seva recompensa, així com Font i els seus col·laboradors..

La producció de Comediants, estrenada amb anterioritat a Houston i Bordeus, teatres coproductors juntament amb Opera Australia del muntatge, era un dels estímuls per atraure els espectadors que ja coneixien les exitoses incursions del grup en obres de l’autor com La Cenerentola o L’italiana in Algeri . Partint de l’estètica del grup, Font imposa una escenografia de línies senzilles, obra de Joan Guillén. Un gran piano presideix l’escena on es desenvolupa aquesta història d’aparences i enganys basada en una comèdia de Beaumarchais.

 L’esforç més important se centra a aconseguir, per mitjà d’un vestuari asimètric i colorista i l’ajuda de màscares i disfresses pròpies de la commedia dell’arte , que el perfil de cada protagonista surti espontàniament responent al ritme que marca la partitura. A la vegada, el muntatge intenta, hi ho aconsegueix, que el treball dels cantants no es vegi entorpit per seqüències gratuïtes. Però hi ha un cert encartronament que resta fluïdesa a la comicitat d’un espectacle que té bones idees i algunes coreografies elegants, tot i que li falta un pas més per acabar de ser sòlid del tot. Gestos com el de les claus, com a símbol del poder opressor, funcionen bé però és finalment la força musical la que emergeix amb tot el seu poder.

En el capítol de les interpretacions destaca l’incombustible Carlos Chausson, que encarna el mesquí Doctor Bartolo. El veterà baix baríton, amb més de 200 funcions amb aquest paper, va oferir un mostra d'ofici. Va ser del millor de la vetllada al costat de John Relya, que compon un intrigant professor de música Don Basilio de molts quirats. Els joves enamorats Rosina (una aclamada Analissa Stroppa, de veu petita encara que ben modulada) i el Comte Almaviva (un Juan Francisco Gatell, amb segurs aguts i un bon dibuix del personatge) es van desenvolupar amb correcció. La mezzo va defensar una àgil interpretació d’ Una voce poco fa i es va lluir mostrant una bona vis dramàtica.

 Mario Cassi, que va ser presentat com un referent en el rol de Fígaro, va mostrar alguns alts i baixos i la falta de picardia que exigeix el seu carismàtic personatge. La seva aparició amb la popular ària Largo al factótum della città va provocar els primers aplaudiments de la funció. Marissa Martins i Manel Esteve van complir de sobres en les seves breus aparicions com a Berta i Fiorello.