Una elecció apropiada per obrir una temporada amb segell
popular. Il barbiere di Siviglia , òpera bufa mestra de Rossini, va tornar ahir
a l’escenari del Liceu 23 anys després de la seva última aparició. I ho va fer
passada pel tamís del colorista essencialisme escènic de Joan Font de
Comediants i el de la direcció musical de Giuseppe Finzi. El minimalista i ludic muntatge va acabar rebent els aplaudiments del públic que va disfrutar de la
trama assentada en una variada paleta de sons vocals, captivadores melodies i
belles ornamentacions al servei de la teatralitat de l’obra.
Un repartiment
desigual, amb diversos debutants al coliseu, va aconseguir superar el repte
d’aquest retorn convertit en pròleg d’un curs que s’inaugurarà oficialment el
14 d’octubre amb La traviata. El públic va aclamar, tot i que sense excedir-se,
els participants d’aquesta representació que tindrà set funcions més fins al 25
d’aquest mes. Els aplaudiments van recolzar el treball dels principals
protagonistes i de Finzi, que va brillar també com a clavecinista. L’orquestra
i el cor, dirigit pel nou titular de la formació Peter Burian, també van rebre
la seva recompensa, així com Font i els seus col·laboradors..
La producció de
Comediants, estrenada amb anterioritat a Houston i Bordeus, teatres
coproductors juntament amb Opera Australia del muntatge, era un dels estímuls
per atraure els espectadors que ja coneixien les exitoses incursions del grup
en obres de l’autor com La Cenerentola o L’italiana in Algeri . Partint de
l’estètica del grup, Font imposa una escenografia de línies senzilles, obra de
Joan Guillén. Un gran piano presideix l’escena on es desenvolupa aquesta
història d’aparences i enganys basada en una comèdia de Beaumarchais.
L’esforç més
important se centra a aconseguir, per mitjà d’un vestuari asimètric i colorista
i l’ajuda de màscares i disfresses pròpies de la commedia dell’arte , que el
perfil de cada protagonista surti espontàniament responent al ritme que marca
la partitura. A la vegada, el muntatge intenta, hi ho aconsegueix, que el treball dels cantants no
es vegi entorpit per seqüències gratuïtes. Però hi ha un cert encartronament
que resta fluïdesa a la comicitat d’un espectacle que té bones idees i algunes
coreografies elegants, tot i que li falta un pas més per acabar de ser sòlid
del tot. Gestos com el de les claus, com a símbol del poder opressor, funcionen
bé però és finalment la força musical la que emergeix amb tot el seu poder.
En el
capítol de les interpretacions destaca l’incombustible Carlos Chausson, que
encarna el mesquí Doctor Bartolo. El veterà baix baríton, amb més de 200
funcions amb aquest paper, va oferir un mostra d'ofici. Va ser del
millor de la vetllada al costat de John Relya, que compon un intrigant
professor de música Don Basilio de molts quirats. Els joves enamorats Rosina
(una aclamada Analissa Stroppa, de veu petita encara que ben modulada) i el
Comte Almaviva (un Juan Francisco Gatell, amb segurs aguts i un bon dibuix del
personatge) es van desenvolupar amb correcció. La mezzo va defensar una àgil
interpretació d’ Una voce poco fa i es va lluir mostrant una bona vis
dramàtica.
Mario Cassi, que va
ser presentat com un referent en el rol de Fígaro, va mostrar alguns alts i
baixos i la falta de picardia que exigeix el seu carismàtic personatge. La seva
aparició amb la popular ària Largo al factótum della città va provocar els primers
aplaudiments de la funció. Marissa Martins i Manel Esteve van complir de sobres
en les seves breus aparicions com a Berta i Fiorello.
