Il barbiere di Siviglia

informació obra


Opera 'buffa' en dos actes. Llibret de Cesare Sterbini basat en la comèdia homónima de Pierre-Augustin de Beaumarchais. Música de Gioachino Rossini. Estrenada el 20 de febrer de 1816 al Teatro Argentina de Roma. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 18 de desembre de 1847. Darrera representació en la temporada del Gran Teatre del Liceu, el 30 de juny de 1997 al Teatre Victòria.

Autor:
Gioachino Rossini
Direcció:
Joan Font (Comediants)
Direcció Musical:
Giuseppe Finzi
Escenografia:
Joan Guillén
Vestuari:
Joan Guillén
Il·luminació:
Albert Faura
Coreografia:
Xevi Dorca
Producció:
Houston Grand Opera, Canadian Company, Opéra National de Bordeaux, Opera Australia
Intèrprets:
Juan Francisco Gatell / Bogdan Mihai, Carlos Chausson / José Fardilha, Annalisa Stroppa / Ketevan Kemoklidze, Mario Cassi / Lionel Lhote, John Relyea / Dmitry Ulyanov, Manel Esteve, Marisa Martins
Sinopsi:

Tot i que la xiulessin durant l’estrena, l’opera buffa més famosa de la història justifica l’eternitat de Gioachino Rossini. La va compondre en menys de dues setmanes i va aprofitar l’obertura de dues òperes anteriors. Per això solia ser tan ràpid. L’obra explica la història del vell rondinaire Bartolo que vol allunyar Rosina de tot pretendent excepte un: ell mateix. És un arquetipus del món antic que lluita amb el modern, encarnat pel comte d’Almaviva, amb l’ajuda del barber Figaro. La versió de Joan Font (Comediants) empra recursos escènics del teatre popular i de carrer característics del seu llenguatge. Finalment triomfarà l’amor malgrat tot i tothom, com a tota opera buffa. La música vital i sofisticada eleva a quintaessència el personatge i la trama creats per Beaumarchais l’any 1775.

Crítica: Il barbiere di Siviglia

18/09/2014

Malgrat el gran Rossini i les bones actuacions , Il Barbiere de Comediants no passa de ser un discret divertiment

per Ramon Oliver

Ser li fidel a l’estil que et caracteritza  i que s’ha convertit en el teu tret identificatori, no constitueix pas cap problema: això, és més o menys el que fan tots els creadors. El problema comença quan aquest estil dóna senyals d’un cert esgotament, i adquireix una aparença un xic rutinària. I això és precisament el que li  passa al muntatge que Joan Font i Comediants ens ofereixen de l’estupenda òpera buffa de Rossini amb què el Liceu ha obert la seva temporada; un deliciós i musicalment esplèndid divertiment que es recolza alhora en una no menys deliciosa comèdia del gran Beaumarchais. Lluny encara del to agredolç i rebel que l’autor va introduir a “Les noces de Figaro”-la seqüela d’aquesta comèdia transformada alhora per Mozart i Da Ponte en gloriosa òpera- el Beaumarchais d’Il Barbiere es mou encara en un registra plenament festiu, i la partitura de Rossini s’ajusta com un guant a tan lúdiques intencions. Però a l’escenari, i malgrat el colorisme habitual que es marca de  fàbrica de l’estil Comediants i malgrat els esforços de Joan Font per omplir cada escena amb accions paral·leles i personatges alternatius, la diversió sovint només funciona a mig gas. I no pas per culpa de l’eixerit repartiment , ple de veus molt correctes (algunes ben notables, com és el cas de Juan Francisco Gatell, Carlos Chausson o John Relyea ) ficades en intèrprets que demostren també posseir una notable vis còmica. El problema resideix més aviat en aquesta mateixa tendència a voler oferir-li a l’espectador constants estímuls humorístics que  sovint semblen ficats amb calçador i tenen una gràcia una mica impostada. Per  posar uns quants exemples, aquí tenim  l’escena del criat penjat d’una làmpada , o la  del barret que s’ha quedat enganxat a les branques d’un arbre una mica sobrant que no para de canviar de color, o la presència d’una omnipresent dama espanyola amb peineta que compleix una funció ben indefinida dins la gresca general, o la reconversió d’un immens piano en romàntic vaixell de vela .. moments i personatges que no semblen respondre a un veritable treball de dramatúrgia, sinó més aviat a la necessitat de distreure a l’espectador amb quantes més coses, millor. I el problema resideix també en la fredor estètica d’una arquitectura escenogràfica tan funcional com tirant a lletjota, al servei d’un muntatge que,i  malgrat l’eficàcia escènica de determinats moments i d’algunes brillants resolucions, sovint sembla més mecànic que imaginatiu.