Ser li fidel a l’estil que et caracteritza i que s’ha convertit en el teu tret
identificatori, no constitueix pas cap problema: això, és més o menys el que
fan tots els creadors. El problema comença quan aquest estil dóna senyals d’un
cert esgotament, i adquireix una aparença un xic rutinària. I això és
precisament el que li passa al muntatge
que Joan Font i Comediants ens ofereixen de l’estupenda òpera buffa de Rossini
amb què el Liceu ha obert la seva temporada; un deliciós i musicalment
esplèndid divertiment que es recolza alhora en una no menys deliciosa comèdia
del gran Beaumarchais. Lluny encara del to agredolç i rebel que l’autor va
introduir a “Les noces de Figaro”-la seqüela d’aquesta comèdia transformada
alhora per Mozart i Da Ponte en gloriosa òpera- el Beaumarchais d’Il Barbiere
es mou encara en un registra plenament festiu, i la partitura de Rossini
s’ajusta com un guant a tan lúdiques intencions. Però a l’escenari, i malgrat
el colorisme habitual que es marca de fàbrica de l’estil Comediants i malgrat els
esforços de Joan Font per omplir cada escena amb accions paral·leles i
personatges alternatius, la diversió sovint només funciona a mig gas. I no pas
per culpa de l’eixerit repartiment , ple de veus molt correctes (algunes ben
notables, com és el cas de Juan Francisco Gatell, Carlos Chausson o John Relyea
) ficades en intèrprets que demostren també posseir una notable vis còmica. El
problema resideix més aviat en aquesta mateixa tendència a voler oferir-li a
l’espectador constants estímuls humorístics que
sovint semblen ficats amb calçador i tenen una gràcia una mica
impostada. Per posar uns quants
exemples, aquí tenim l’escena del criat
penjat d’una làmpada , o la del barret
que s’ha quedat enganxat a les branques d’un arbre una mica sobrant que no para
de canviar de color, o la presència d’una omnipresent dama espanyola amb
peineta que compleix una funció ben indefinida dins la gresca general, o la
reconversió d’un immens piano en romàntic vaixell de vela .. moments i
personatges que no semblen respondre a un veritable treball de dramatúrgia,
sinó més aviat a la necessitat de distreure a l’espectador amb quantes més coses,
millor. I el problema resideix també en la fredor estètica d’una arquitectura
escenogràfica tan funcional com tirant a lletjota, al servei d’un muntatge que,i
malgrat l’eficàcia escènica de
determinats moments i d’algunes brillants resolucions, sovint sembla més
mecànic que imaginatiu.
