Un projector convertit en una màquina de paraules que llança substantius a gran velocitat. Cada espectador hi veu termes diferents, aquells que la seva retina ha estat capaç de captar. Algunes paraules romanen, d’altres queden en l’oblit, i la velocitat amb què apareixen davant de l’espectador no deixa lloc per a la tria ni l’enteniment. Aquesta instal·lació de vídeo de Romeo Castellucci, acompanyada d’una performance i de música apodíctica, és la imatge d’una comunicació imposada i obligatòria, tacada per la seva reivindicació d’igualtat. I és que, al final, totes les paraules acaben semblant iguals.
Romeo castellucci atempta de nou contra e feixisme amb una peça opaca, intensa i enigmàtica. Lluny de fer una tesi en contra del feixisme prova de mostrar el joc del llenguatge pervers per tansformar relats, simplificar dicsursos, trobar enemics. Aquesta és, sembla ser, la prrtesió. Però tant de bo que aquestes fossin les estratpeges del feixisme perquè no captaria el cervell de cap desorientat. La seva instal·lació és més aviat una tempesta de substantius, sense aparentment cap relació. La denúncia al feixisme ja el va denunciar (amb un grup de voluntaris que feien de policies que només accedien a ordes sense qüestionar-les) a Bros. Aquest cop no hi emergeix la insistència catòlica en Castellucci; només una mena de sacerdotesa pagana que parteix una espinada humana com a arrencada al devessall de paraules, projectades a ritme de Frame (una vintena de paraules per segon) que no permeten llegir-les ni construir cap relat.
Es produeix amb el mateix soroll percutiu de Bros, amb l'entrega preceptiva de taps per a les orelles (si tant molest és, perquè no baixar el volum directament? A vegades, la genialitat de l'art està al caire del ridícul). Diuen que la instal·lació es plantejava de servir en bucle però es va descartar perquè això podria desmerèixer l'atenció de la ballarina sacerdotessa inicial.