Ja ho va dir el príncep Hamlet quan Poloni, veient-lo amb un llibre a la mà, li va preguntar què estava llegint: “words, words, words”. I la resposta del príncep semblava implicar que aquelles paraules estaven per a ell mancades de sentit i buides de significat. Tot i que no quedava descartada la possibilitat que aquells altres significants dels quals se’n serveixen les paraules , que ens poden portar cap a territoris molt distants a l’aparent significat que tenen aquestes paraules, i que tantes teories han originat entre els lingüistes estructuralistes posteriors a Saussure, sí haguessin deixat la seva empremta en la ment de l’hereu de la corona de Dinamarca.
I ara, pensem una mica en el que ha estat sempre el teatre d’aquest mateix Romeo Castellucci que, a l’hora de presentar “Il Terzo Reich”, afirma que “al teatre, la paraula no és només una eina. És un lloc d’enfrontament proper, un veritable camp de batalla”. I posa com a exemple el cas d’un Èdip que quan més parla per tal de comunicar-se amb el poble de Tebes, menys comprensió rep per part d’aquest poble, i més aïllat i al llindar de l’abisme es troba, gairebé com si volgués donar-li la raó a Lacan quan afirmava allò que “la comunicació, no existeix”. El que sí existeixen, són aquestes paraules que adopten la forma de signes lingüístics , i que fins i tot quan semblen no significar res, estan adherits als significants que ressonen un i altre cop dins nostre. Doncs aquesta mena de vincles no necessàriament evidents però susceptibles de deixar una intensa petjada en l’espectador i de conduir-lo cap a associacions carregades de significació , ha estat una constant en tota la creació escènica de Castellucci, sigui quin sigui el format amb el qual aquesta es presenti. I com a exemple, aquí tenim aquesta mateixa instal·lació performativa, el títol de la qual ja funciona clarament en el mateix sentit. Som a punt de ser sotmesos a un bombardeig de paraules i més paraules i més paraules, vomitades visualment en la foscor a una velocitat que fa impossible poder capturar d’elles altra cosa que llampecs de significació (això, quan t’ha donat temps a enxampar-la i identificar-la) i encadenats de significants fets signe escrit. Des de l’inicial COSA fins la final HORITZÓ, n’hauran desfilat a la vora catorze-mil , segons càlcul facilitat ( us asseguro que no vaig intentar comptar-les ) pel mateix equip creatiu. I donat que les lleis de la narrativa que respon a una lògica clara, les portem molt arrelades dins nostre, la primera temptació a la qual podem sucumbir , serà la de creure que aquestes paraules projectades ens estan oferint un discurs carregar de significat sobre el Tercer Reich, i tots els altres Reich passats o futuribles que intenten enxampar-nos des de la lògica del feixisme.
Però aquest no és el cas. Aquí ,l’ordre de les paraules, quan n’has pogut distingir algunes que van seguides, sembla ser del tot aleatori. Aquí, el discurs, si és que aquest existeix, no sembla obeir a les lleis de cap discurs. I potser el perill, resideixi precisament en aquesta absència de discurs, o en aquest camuflatge del discurs. Les paraules han perdut el seu sentit, no ens estant transmeten grans idees ni idees petites, i corren massa com per a que el significant que les acompanya pugui impactar-nos. I malgrat tot, i tret que hàgim decidit desertar de l’experiència ( les desercions resulten inevitables a propostes com aquesta) , no pots apartar la vista d’elles, no pots deixar d’intentar capturar-les i revestir-les de la coherència associada al relat, encara que aquest se t’escapi constantment. Tot plegat, mentre l’extraordinària contundència sonora amb la qual Scott Gibbson omple l’espai que envolta les paraules, se’t fica pels timpans fins arribar a crear-te una mena d’inquietant ritme intern també impossible de ser limitat atorgant-li un significat concret. Potser per això mateix, l’aspecte més qüestionable de la proposta es troba en la una mica innecessària presència de la ballarina i performer Gloria Dorliguzzo que precedeix a la descàrrega de signes lingüístics, malgrat la no menys inquietant qualitat de la seu breu coreografia acompanyada d’espinada cervical. En qualsevol cas, quan Dorliguzzo es treu una arracada per tal de mostrar-nos com la seva orella es concentra en l’escolta, sí ens està convidant ja a tots nosaltres a disposar-nos a escoltar i a mirar allò que de vegades vol fugir de l’oïda i de la vista per tal de passar desapercebut. És en aquestes oculta presència sigil·losa, on es troba l’amenaça manipuladora del Tercer Reich, i de tots els altres Reich disposats a assaltar-nos .
