“Florència, des de lluny, sembla el paradís”. Això canten la Lauretta i el Rinuccio gairebé al final de “Gianni Schicchi”, el tercer lliurament d’un magistral tríptic operístic que Giacomo Puccini va voler que sempre es representés de forma conjunta...però que en masses ocasions ha estat i continua estant objecte de trossejament. Certament: aquí, cadascuna de les tres òperes té un argument completament independent de les altres dues, i respon també a diferents corrents estilístiques. La primera, “Il Tabarro”, es presenta com un proletari drama del tot verista que acabarà en tragèdia criminal a la riba del Sena derivada d’un triangle amorós. La segona ens fa entrar en el convent al qual va acabar anant a parar “Suor Angelica” per haver comés “el pecat” de tenir un fill il·legítim que li va ser arrabassat dels braços; el melodrama líric agafa aquí connotacions religioses, mentre la seva desesperada protagonista es deixa temptar pel suïcidi. Però després d’aquests dues peces carregades de tensió emocional, arriba l’hora de la distensió amb forma d’òpera buffa; aquí tenim “Gianni Schcichi” ,fingint ser un cadàver davant de notari per tal de fer-li una bona burla als parent del difunt que esperen amb ànsia un testament més favorable que aquell que va deixar escrit el mort. Aquest Schichi, és precisament el pare de la Lauretta que ara veu el paradís al costat del seu enamorat Rinunccio: ara ja res ni ningú podrà impedir la seva unió. Això sí: el tal Schichi es basa en un personatge real de la societat florentina ben conegut per Dante Alighieri al qual l’excels poeta va condemnar amb la seva ploma a romandre encadenat eternament a les penes de l’infern. Però a la seva darrera intervenció, la que tanca tot el tríptic, el mateix Schicchi es permet bromejar sobre la condemna tot dirigint-se al públic : “Per aquesta brometa, em van llançar a l’infern. Doncs, que així sia!. Però amb el permís del Dant, si aquesta nit us heu divertit, concediu-me un atenuant!” I nosaltres, després d’haver-nos divertit tant amb ell , i d’haver gaudit tant amb l’extraordinària versió integral del tríptic puccinianà que ens ofereix el Liceu, li concedim l’atenuant ben a gust, i tant com sí!
Però tornem a allò de la unitat que buscava Puccini amb aquesta obra mestra, malgrat l’aparent disparitat dels seus components. Si Florència, des de lluny, sembla el paradís, això deu voler dir que ja hem arribat a aquell cel en el qual el gran poeta florentí finalitza “La divina comèdia”. I si el burleta Schicchi acaba realment a tan inhòspit paratge (jo ho dubto; no es mereix tant de càstig) ,allà es trobarà també els personatges de “Il Tabarro”. Però si finalment cau al purgatori, a qui es trobarà serà a “Suor Angelica”, purgant el seu pecat suïcida abans de poder tornar a abraçar al seu fillet. Puccini va voler que cadascuna de les tres òperes evoqués cadascun dels tres recorreguts que Dante realitza a la seva obra magna a través dels cercles de l’infern, els del purgatori i els del cel. I sembla ser que al “Club La Bohéme” que presidia el mateix compositor, i que es lliurava alegrement al bon menjar i a la bona beguda cada cop que es reunia, es va arribar a la conclusió que ,Dant a banda, el tema comú que establia un fil de connexió entre aquestes tres obres que Puccini veia també com les tres peces d’un retaule medieval, era el tema de la mort. La mort és fa omnipresent als dos drames, que acumulen dos cadàvers infantils, el cos d’un assassinat, i el suïcidi d’una monja. Però quan comença la gresca final, aquesta es desenvolupa alhora per complert al voltant d’un cadàver, l’herència del qual es troba a l’origen de tota la farsa. I encara que la directora escènica Lotte de Beer no assistís a cap d’aquelles gastronòmiques i etíliques reunions del club que van tenir lloc fa més de cent anys, està del tot d’acord amb les seves conclusions sobre “Il Trittico”. El seu muntatge s’ubica a un espai comú que acull els tres lliuraments ,encara que cadascun d’ells disposi dels seus propis complements escenogràfics. I aquest espai adopta la forma d’un gran túnel , que ben bé podria ser aquella mena de túnel que representa el trànsit entre la vida i la mort, i al final del qual s’entreveu la llum que sempre s’espera trobar al final de qualsevol túnel. D’altra banda, una part d’aquest magnífic dispositiu escènic pot entrar també en rotació. I quan ho fa, és també sempre per remarcar de forma imponent que la mort ha fet de nou acte de presència. No contenta amb això, de Beer introdueix en aquest espai un fèretre i un seguici fúnebre abans fins i tot que comenci l’acció , mentre estan sonant les primeres notes de “Il Tabarro”. I encadena les dues peces dramàtiques de la mateixa manera , per tal que no ens oblidem de la mort en cap moment.
En qualsevol cas, i deixant de banda cap a on porti el túnel, nosaltres ens instal·lem al cel teatral i operístic un cop sonen aquestes primeres notes, i ja no ens movem d’ell al llarg de les tres hores següents. Ja per començar, aquestes primeres notes deixen clar des d’un principi el magisteri amb el qual s’expressa la batuta de Susanna Mälkki; una batuta que a banda de transmetre tota la força lírica de la partitura, mostra exquisida cura a l’hora de respectar les veus fora de sèrie que té a l’escenari, per tal que no em perdem cap dels seus matisos. És així com podem gaudir de tot l’esplendor dramàtic que transmet Lise Davidson a “Il Tabarro”, ens podem commoure amb tota la desolació íntima amb la qual s’expressa la “Suor Angelica” d’Ermonela Yaho abans de quedar emocionalment exhausta al terra del convent , i podem riure a gust amb tot l’humor amb el qual Ambroggio Maestri es fa el mort a “Gianni Schicchi”. Som davant d’una representació que resulta tan admirable a nivell musical com ho és a nivell escènic, i que està conduïda des del punt de vista teatral per una directora que extrau tot el potencial interpretatiu que porta dins seu el fantàstic repartiment: quina colla de grans actrius i excel·lents actors, resulten ser també els protagonistes d’un espectacle que cal situar ja entre els més notables que han passat pel Liceu en temps recents. Així, dóna gust ficar-se en un fosc túnel, encara que en ell et trobis constantment cara a cara amb la mort.
