Aquest duet es centra en el cos, amb la seva fiscalitat i virtuositat, amb la seva abstracció. Tot i ser éssers conscients i intel·ligents hi ha coses que no pots explicar. Tot el que ens envolta té un sistema. Nosaltres som un sistema molt complex i de vegades les emocions i el sistema xoquen. Darrere del meravellós aspecte humà hi ha l’univers ocult d’una maquinària interconnectada. Tenim un cervell de 200 grams fet del material més complex que ha descobert l’univers.
Treballar el cos com el treballa un metge, una nuesa que no es veu perquè el sistema li treu la importància. Les màquines, els sistemes,... potser hi hauria gent que ho relacionaria amb força. Però de fet aquí també es vol parlar de feblesa ja que no som màquines, som humans i potser és la feblesa el que ens fa tirar, amb aquesta capacitat que tenim de no ser perfectes!
Lali Ayguadé està desenvolupant des de fa un temps una carrera pròpia com a coreògrafa, després del seu pas per algunes de les companyies més prestigioses d'Europa com a ballarina de talent. És un regal que els darrers temps s'hagi instal·lat entre nosaltres. La seva és expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció del treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha col·laborat amb els millors coreògrafs de contemporània del món. És una carrera plantejada des del treball en comú: no hi ha des d'aquest punt de vista un interès molt especial per demostrar les seves habilitats, sinó per conjugar amb altres artistes de gran nivell i precisa execució una feina que acaba sent mútua influència i amalgama de projectes i moviment. És el cas d'aquest duo que està sent un èxit allà on es representa: “Incógnito”. El seu “partner” en l'aventura és Nicolás Ricchini i té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat dancística que podem situar en l'excel·lència. Segurament per això el treball d'aquests ballarins multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat.
La reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana en aquest espectacle és transparent i d’impactant bellesa. Tota la complexitat de què estem fets des de la fragilitat d'allò que sentim, sembla quedar convocada de la mà d'aquest duo. No es tracta tant de generar sentiments contraposats, com de celebrar la capacitat sensitiva des de la qual ens relacionem amb els altres. I això explicat amb el llenguatge de la dansa realment no és cosa fàcil, tot i que resulta absolutament net a la comprensió de l'espectador.
És impossible que només amb una tècnica depurada i la repetició sistemàtica del gest dansat sigui possible la transmissió d'aquella amalgama d'idees i sensacions. La dansa no és mai una suma d'exercitació física més o menys adequada a les necessitats expressives de la peça. És sobretot la capacitat única de comunicació que el cos dóna com a possibilitat, allunyada del llenguatge de la paraula -i fins i tot contrari a aquest- des de la qual percudir les coses més primitives, arrelades a la consciència i que formen part de l'ésser humà. Per això una feina com aquest “Incóginto” és la d'artistes que ballen, més que no pas la de dos intèrprets de dansa.
